La setmana passada no va ser una setmana qualsevol. Després de 7 anys implicat en el sindicalisme estudiantil independentista i d’esquerres, vaig decidir posar fi a aquesta etapa de la vida per a dedicar-me amb molta més energia a altres projectes engrescadors que comencen a prendre forma a La Garrotxa i a la resta del país.

No sé en quin moment de la meva vida vaig decidir que aquesta no tindria sentit si no la dedicava a canviar el món, però sí que encara puc recordar aquell nen de 1r d’ESO que es va presentar a delegat de classe amb un discurs de foli i mig. La importància de la participació dels estudiants en el canvi de sistema educatiu i, en conseqüència, en la construcció d’una societat millor, eren conceptes que ja llavors, d’una manera o una altra, ja em voltaven pel cap.

En la tasca de delegat de classe vaig començar a experimentar què era això de defensar els propis drets davant de professors i institucions immobilistes, de sentir a dir sempre els mateixos discursos però no veure cap canvi real, de patir diferents tipus de represàlies com a fruit de tot això. Si en podria explicar, de batalletes…

Va ser durant aquests primers tres anys d’institut quan vaig tenir el primer contacte amb estudiants més grans que jo que militaven a la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC), i durant el curs 2002/2003 vaig decidir fer un pas més, entrant al sindicat i organitzant una assemblea de delegats sense demanar l’autorització ni la presència de l’equip directiu del centre. Ara pot semblar poca cosa, però això en un institut sembla una muntanya.

L’any 2006 la CEPC es va fusionar amb l’Alternativa Estel, creant el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, una nova esperança pel moviment estudiantil que ens va animar a pujar el llistó. L’any de marxar de l’institut, el curs 2005/2006, deixava un nucli del SEPC amb presència a tots els instituts de la comarca i la satisfacció de saber que al darrere hi havia un grup de gent sensata i treballadora. Em preparava per a militar a la universitat.

Per sort, el nucli de la universitat tenia la seva pròpia dinàmica. De tant en tant aportava el meu granet de sorra, però la batuta la portaven la gent que feia més anys que estava a la UdG. Tot i així, em vaig animar aviat. Vaig ser escollit delegat de classe i el mateix curs em vaig presentar pel SEPC com a representant dels estudiants al Claustre. També vam presentar un equip per a coordinar el Consell d’Estudiants, però per una diferència de tres vots no ho vam aconseguir.

Un cop situat al marc universitari, el curs 2007/2008 vaig entrar a la Secretaria Tècnica de Secundària del SEPC i a la UdG vam tornar a presentar un equip per a coordinar el Consell d’Estudiants. Aquesta vegada ho vam aconseguir, cosa que permetia iniciar una transformació interna important, començant per entendre el Coordinador com a portaveu d’una assemblea de representants i no com un càrrec amb capacitat de decisió. També va ser positiu perquè els mitjans ens feien molt més cas que abans, i això ajuda a escampar el missatge (entrevistes d’una pàgina, notícies regulars, etc.).

L’any 2008 vaig ser elegit, un altre cop, com a Coordinador del Consell d’Estudiants pel SEPC, cosa que ens va permetre afrontar les mobilitzacions contra el procés de Bolonya del 2008/2009 amb una doble legitimitat: La que t’atorguen els estudiants mitjançant referèndums i assemblees; i la que t’atorguen els mitjans de comunicació pel càrrec institucional que ocupes. Assemblea d’estudiants i Consell d’Estudiants van anar junts, des del principi fins el final, en la defensa de la universitat pública.

Però això s’ha acabat, i em quedo amb el record dels 7 anys que han influït més en la meva manera de ser i en la meva vida. El que sóc ara és fruit de totes les experiències, de totes les lluites, de totes les victòries i derrotes d’aquests anys. M’emporto la sensació d’haver après moltíssim (més que en qualsevol classe). Però, per què no dir-ho, també m’emporto la sensació de la feina inacabada.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans pot -i ha de- continuar sent la organització referencial pels estudiants del nostre país. Els meus principis i idees es reflecteixen directament en el projecte educatiu i de país que defensa. Malgrat tot, considero que les formes amb què transmet aquest missatge encara han de millorar molt. Per sort, com quan me’n vaig anar de l’institut, me’n vaig sabent que hi haurà molta gent disposada a fer aquest canvi.

El país està canviant molt ràpidament i el SEPC té una responsabilitat enorme en aquest canvi. És el que ha de formar els futurs lluitadors i lluitadores del país i el que ha de traslladar la reflexió, la crítica i la iniciativa a tots els joves del país. Cada cop són més les persones que veuen que no podem continuar igual que sempre, però ens cal trencar amb els vocabularis, les estètiques i les simbologies que ens fan semblar una tribu urbana més. Cal parlar el mateix idioma que la gent no-militant per tal que puguin comprendre i fer seu el nostre missatge. Ens hi juguem ser majoria o un reducte marginal.

Podria allargar molt aquest escrit. Però no és el dia.

Una abraçada gegant a tots els que m’heu acompanyat en aquests anys. He après coses de tots i cadascun de vosaltres, sense excepcions. Moltes gràcies i moltíssims ànims. Ens continuarem veient, lluny de la lluita estudiantil, però amb els mateixos objectius. Compteu amb mi sempre que sigui necessari.

Salut!

–
Obrint Pas – Som

La democràcia està bé, ens hi sentim còmodes, però desenganyem-nos, hi ha temes molt més importants a solucionar ara per ara: Empreses que tanquen, famílies a l’atur, molts gent en risc de pobresa, sistema educatiu ineficient, la grip A, joves mal educats…

Perdre temps defensant el dret de la gent a votar ara per ara és malbaratar esforços en un tema que no és prioritari. És per això que he decidit no promoure la democràcia, com a molt acompanyaré qualsevol iniciativa de la societat civil destinada a fomentar-la.

Sí, ja sé que tinc molt de poder polític i que la meva aportació seria molt important per a construir un estat democràtic, però ara no toca. Això potser implicarà viure durant un temps en un règim antidemocràtic, on el poble no pot decidir el seu futur, però què hi farem, tu, hi ha coses més importants a la vida.

Bé, paro de dir bestieses… Només volia reproduir durant una estona el paper patètic que està fent Convergència amb les consultes populars sobre la independència. Aquesta postura que diu “no promouré consultes, però les acompanyaré allà on algú les impulsi”. Si a aquesta frase hi canviem “consultes” per “democràcia”, el resultat posa la pell de gallina.

Les consultes populars són la base de qualsevol estat democràtic. La democràcia (segons el diccionari) és aquell sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els ciutadans en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

La postura de Convergència, de no defensar i promoure incondicionalment consultes populars sobre la independència, o qualsevol altre tema, demostra una vegada més la mediocritat de molts dels polítics actuals, que no són capaços ni de defensar els principis democràtics.

No vull parlar del PSC (que s’hi ha mostrat radicalment contrari), o d’ICV (que juga a la puta i la Ramoneta). O perquè no dir-ho, d’Esquerra Republicana de Catalunya, que després d’anys al govern només ha reaccionat quan la CUP ha presentat mocions en pobles on té regidors. Avui em vull centrar en Convergència.

La independència de la nació catalana la aconseguirem quan es sumin almenys dos factors imprescindibles: La mobilització ciutadana, que Arenys de Munt ens ha ensenyat molt bé per on ha d’anar, i l’acció política, que ha d’estar a l’alçada de la mobilització ciutadana, treballant unitàriament (pel país i no pel partit) i planant-se quan faci falta.

Gandhi deia la següent frase: “Quan hom comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d’home, cap tirania el pot dominar”. Ja és hora que els polítics se la facin seva; o que la societat faci net d’aquests polítics.

Salut!

Publicat a: Opinió Nacional (21/09/2009)

Un fantasma plana damunt la xarxa. És el fantasma del Facebook. Sense adonar-se’n, milers de persones han posat a la disposició d’una sola empresa una quantitat d’informació que, fins ara, mai ningú havia aconseguit acumular. A qui coneixen, amb qui surten, quins gustos tenen, per què protesten…

Veient el poder que té aquesta gran empresa, vaig decidir fer una cerca ràpida i em vaig trobar un article d’El Gos Feral que parlava de les xarxes socials i comparava la filosofia que segueix Google (el qual sortia molt ben parat, tot i que algun dia ja en parlarem) amb la que segueix Facebook (que hauríeu de llegir vosaltres mateixos).

En aquell moment vaig decidir no buscar més i prescindir d’una eina que no necessitava per res, però al cap d’una setmana va sortir el tema amb uns amics que ja s’havien fet Facebook. Jo els vaig preguntar què tenia d’extraodrinari. I em van explicar la magnitud de la xarxa social que representa. Trobes moltíssima gent, allargues la llista d’amics, veus les fotos d’aquells qui en pengen, pots jugar a jocs, escriure comentaris al mur de l’altra gent, lligar, etc.

A través del Facebook pots contactar amb molta gent, sí. I vaig estar plantejant-me seriosament si fer-me’n un. Per acabar-me de decantar, però, vaig buscar opinions en blocs, que sempre ajuda. Un explicava que la base del Facebook era el morbo, i que per això no se’n feia; un altre, deia que no li agradava per ser un espiral d’invitar gent i més gent, que promocionava valors que no toquen i tot al servei d’una gran empresa.

Aprofundint més, aquest altre deia que el Facebook servia únicament per a posar-se etiquetes, espiar i ser espiat, que s’havia fet una compta feia temps i que a part de contactar amb gent que havia perdut de vista no li havia servit per gaire res més. I l’últim, que posava de manifest la incapacitat de distingir entre tipus d’amics: O ho deixes veure tot, o no deixes veure res, però sense opcions intermitges. A més, adjuntava un vídeo interessant:

Arribat a aquest punt vaig posar-me en contacte amb uns altres amics per parlar sobre el tema. En el correu electrònic que els vaig enviar exposava un parell de raons per oposar-se a fer el joc a aquesta enorme xarxa social sota control privat. Desgraciadament, en poca estona, introduint al Google els seus noms, vaig adonar-me que d’aquella desena d’amics, tots menys un ja tenien Facebook…

Si ens guiem per les meves amistats -cosa que mai hem de fer-, doncs, podem concloure que gairebé tothom ja ha cedit una part de la seva vida personal a aquesta gran empresa. ¿Però, a canvi de què, la gent accedeix a donar tanta informació i a pujar tantes fotos i vídeos i dades privades a internet?

Com a responsable de la Greda de la difusió per internet, aquests dies n’he creat la pàgina al Facebook, que ha de servir per difondre el que fem a la gent que ja està dintre d’aquesta xarxa. Amb una setmana, 150 persones s’han fet admiradores i rebran periòdicament les fotos, vídeos, convocatòries, etc. que la Greda pengi. Si comptem que cadascú té 200 amics de mitjana, podeu comptar la quantitat de gent que ho veurà en poc temps. A part, he fet que no calgui tenir una compta al Facebook per veure’n tot el contingut (cosa que no es pot fer amb un usuari personal).

Això m’ha fet tornar a pensar… I he buscat perfils de persones individuals que no siguin com la majoria (és a dir, que no pengin fotos de les borratxeres, s’incloguin en grups estúpids i facin poca cosa més). He trobat el cas de l’Èric Bertran, que ha aconseguit explotar a la perfecció aquesta eina i no para d’actualitzar el perfil amb informacions polítiques (d’actes i campanyes), i que per tant l’utilitza amb una finalitat social i no lúdica.

Sembla evident que el Facebook té un problema seriós de manca de privacitat. Hi ha coses que no pots controlar (pots treure una etiqueta d’una foto, però no la pots esborrar, per exemple). D’altra banda, si hi entres, tens la possibilitat d’arribar a milers de persones en qüestió de pocs minuts, cosa que és molt important pels que creiem que tenim idees revolucionàries que cal escampar.

Hauria estat bé que la gent es plantés -abans de cedir tota aquesta informació- i exigís una política de privacitat diferent. Però tenint milers de persones, com les teneim, connectades al Facebook, ¿no és una gran oportunitat aprofitar-ho per introduir-hi un missatge transformador? És cert que correm el risc de la pèrdua de privacitat, ¿però no és també cert que per canviar el món ens hi haurem de jugar molt més que això?

Suposo que si els grans personatges de la nostra història que van deixar la vida per defensar la justícia es trobessin en aquest dilema, el solucionarien ràpid. Ells van ser capaços de morir per canviar la seva realitat. La nostra privacitat, al cantó d’això, és massa poca cosa com per no voler-la arriscar. Seria més còmode no fer-ho, però també seria més còmode no sortir a les portades dels diaris i ho hem de fer per poder escampar noves idees.

Sí… Crec que tard o d’hora entraré a Facebook, com qui entra a Matrix, per tal de canviar el món.

Salut!

–
Els Pets – Soroll

Crec que avui és el dia indicat per penjar un text que vaig escriure el novembre de l’any passat. No tenia previst publicar-lo (ja entendreu perquè), però aquí el teniu… Deia així: «Ara mateix tinc mil pensaments caminant a tota pastilla per la sala principal del meu cervell…

La criatura sudanesa de la fotografia és la personificació de la misèria que vam deixar els “països civilitzats” quan vam fotre el camp del continent africà. Posaria més cometes a “civilitzats”, però podria no acabar mai. Això de fotre el camp, però, és un dir. Perquè ja em direu quina descolonització és aquella que se’n va l’exèrcit i continues tenint el país lligat econòmicament, política i militar (ah, però des de fora).

Suposo que molts, en veure la foto, haureu despertat sentiment de tristesa, compassió, pena, resignació… Tristesa per veure un ésser humà patint una cosa que mai patireu. Compassió per una criatura que es mor mentre jaiem davant l’ordinador. Pena per la quantitat de gent que mor cada dia en aquestes circumstàncies. Resignació perquè sabeu perfectament que quan acabeu de llegir no fareu res per canviar aquesta situació. Què puc fer jo? És feina dels governs… Una persona sola no pot canviar res…

Suposo que ara mateix faig ràbia… Fa ràbia que et diguin a la cara que ets un conformista, que hi ha desgràcies al món i que tu les toleres, que hi ha gent patint gana perquè no té què menjar (això que tu no sabràs mai què és)… Sí, fa ràbia que et recordin que vius de puta mare. Perdona, que injust que sóc…

T’hauria de demanar permís per fer una crítica a la teva suposada humanitat? Hauria de dir-te que si no et sap greu t’he de dir que això que passa es perpetua cada dia que passa i que també és culpa teva, que no hi fas res? Hauria de trobar algun eufemisme simpàtic per no ferir-te i al mateix temps convèncer-te de fer alguna cosa al respecte?

Sàpigues que no t’ho estic dient a tu, lector que passes pel bloc de tant en tant. En realitat li dic al meu jo futur. Perquè és el tipus de bronca que m’agradarà llegir, de la meva pròpia mà, si algun cop deixo de lluitar per canviar les coses.»

Així acabava…

I com aquest text, en tinc algun altre de guardat que em recorden de tant en tant que no visc en una bombolla de felicitat i abundància. Visc en un món on que, a quatre hores d’avió, hi ha una nena com la que Kevin Carter va fotografiar l’any 1994 i que esperava a morir de gana per alimentar el voltor.

I cada cop que em llegeixo això, ploro… I penso… I m’indigno moltíssim… I torno a entendre que la meva vida no tindrà sentit si no la dedico a deixar el món una mica millor del que me l’he trobat.

Salut!

Aquests mesos estan sent molt moguts per a l’executiva nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya (bé, diguem-n’hi Esquerra). I no ho dic perquè l’estat espanyol se’ns passegi amunt i avall amb terminis pel nou finançament, sinó per les disputes internes que tots coneixem.

Per qui no estigui al cas: Després d’un Congrés Nacional -que és com es diu l’assemblea general dels militants d’Esquerra-, va quedar palès que la gent que estava en contra del tripartit era una minoria. De quatre candidatures a la presidència del partit, les dues que representaven la defensa del tripartit (Puigcercós i Carod-Rovira) van obtenir el 63,9% dels vots.

Això va indignar a molta gent, en especial a aquella que porta anys pencant des de la base i que, després de difondre el missatge independentista arreu del país, sentien com, al carrer, se’ls criticava per mantenir un govern clarament espanyolista amb el PSC. Bé, a hores d’ara suposo que ningú es queixarà si n’hi començo a dir directament PSOE.

Una de les persones emprenyades és el que va ser un dels candidats a la presidència del partit, Joan Carretero. Aquest metge de Puigcerdà és dels que pensa que primer hem d’assolir l’estat propi i després decidir quines polítiques socials duem a terme, i evidentment no li va agradar l’estratègia d’haver de governar amb un partit espanyolista…

Vist això, la decisió de Carretero ha estat marxar d’Esquerra i presentar una candidatura nova a les properes autonòmiques, ni d’esquerres ni de dretes, que té com a únic objectiu assolir la independència de Catalunya. I això em fa venir al cap unes quantes reflexions…

Si Carretero hagués guanyat el Congrés Nacional d’Esquerra no s’hagués escindit, per la qual cosa hagués continuat pensant que la independència la ha de proposar una majoria nacionalista al parlament composada hipotèticament per ERC i CiU (no?). En aquest cas, es deixava de banda les discrepàncies esquerra-dreta per prioritzar l’assoliment d’un estat propi, però sempre des de partits diferents que arriben a un acord polític puntual.

Per tant, Carretero proposa la candidatura unitària després de tenir problemes amb el seu partit. I la pregunta és, ¿es pensa el senyor Carretero que els independentistes dels altres partits abandonaran la seva feina pel país per seguir-lo a ell en aquesta proposta emancipadora que neix exclusivament pel seu desencís amb Esquerra?

Siguem realistes. Si volia tirar endavant una candidatura política unitària no hagués protagonitzat aquesta picabaralla per governar el partit, sinó que hagués fet el possible per unir els partits nacionalistes en una coalició sobiranista per a les properes eleccions. És a dir, no crear una candidatura-bolet, sinó unir les candidatures potencialment independentistes.

Tal com ho ha fet, doncs, s’ha condemnat al fracàs, perquè si bé els que estan més indignats s’hi sumaran (així com alguna gent que no estava posada enlloc), la majoria continuaran treballant des dels seus partits, que a més revalidaran els seus resultats (especialment CiU, gràcies al desgast del tripartit).

La gent es prendrà Reagrupament com un vot -independentista- de càstig amb Esquerra. Els resultats que obtindrà seran molt minsos si no canvia res i el que haurà aconseguit és que el seu intent de plebiscit per la independència acabi transformant-se en una derrota per a l’independentisme en general.

Sóc independentista i sóc dels que crec sincerament que podem aconseguir-ho. Però així no, Carreteto. I em dol haver de presenciar una escena així de trista.

Salut!

Publicat a: Opinió Nacional (20/06/2009)

–
Brams – Guanyarem

Aquest ja és el tercer recull de frases per a la reflexió. Com sempre, és molt recomanable que les llegiu amb temps i que les compartiu amb aquelles persones del vostre voltant que també tinguin set intel·lectual. Cada frase pot obrir un tema de conversa molt interessant…

El secret de l’existència humana no sols està en viure, sinó també en saber per a què es viu
Fiodor Mijailovich Dostoiewsky

La teva veritat creixerà a mesura que sàpigues escoltar la veritat dels altres
Martin Luther King

Ull per ull i el món acabarà cec
Mohandas Karamchand Gandhi

Hi ha dues maneres de difondre la llum: ser la llàntia que l’emet, o el mirall que la reflexa
Lin Yutang

És fàcil parlar clar quan no es pretén dir tota la veritat
Rabindranath Tagore

Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers
Lluís Maria Xirinacs

És millor tornar-se’n enrere que perdre’s pel camí
Proverbi xinès

La estadística és una ciència que demostra que si el meu veí te dos cotxes i jo cap, tots dos en tenim un
George Bernard Shaw

Tots som molt ignorants. El que passa és que no tots ignorem les mateixes coses
Albert Einstein

Aquells que mai es retracten de les seves opinions s’estimen més a ells mateixos que a la veritat
Joseph Joubert

Les persones no es recorden pel nombre de vegades que fracassen, sinó pel nombre de vegades que tenen èxit
Thomas Alva Edison

La covardia fa la pregunta: És segur?
La conveniència fa la pregunta: És política?
La vanitat fa la pregunta: És popular?
Però la consciència fa la pregunta: És correcte?
I arriba un moment en el qual hom ha de prendre una posició que no és ni segura, ni política, ni popular. Però hom la ha de prendre perquè és correcta.
Martin Luther King

Salut!

–
Banda del Memorial Ricard Cuadra i Brams – Vull per demà

Les eleccions europees són aquest diumenge. Encara no he decidit a qui donaré el meu vot, però una cosa sí que tinc clara: Les coses estan massa fotudes com perquè deixi que els polítics actuals segueixin fent el que volen. L’abstenció només provoca que tot segueixi igual.

A la foto veiem alguns dels protagonistes de l’Europa neoliberal i capitalista. Aquesta Europa que privatitza els beneficis i socialitza les pèrdues. Aquesta Europa que abaixa els impostos dels més rics i deixa que els grans empresaris tanquin fàbriques senceres tot i no tenir pèrdues.

En un context com l’actual, on els Estats Units d’Amèrica es replantegen el seu propi sistema, és importantíssim que els europeus anem un pas més enllà en la crítica al capitalisme. Els que mantenen el poder ens diuen que n’hi ha prou amb “refundar-lo”, “fer-lo menys dolent”… (però no sentiu la olor de socarrim?)

És altament recomanable el llibre “Abolim la banca“, d’Enric Duran, on explica com va aconseguir que els bancs li deixessin préstecs per valor de 492.000€ que va decidir no tornar per donar-los a projectes de transformació social.

Aquest llibre, a l’igual que documentals com “Money as debt” , “The history of stuff” i tants altres, ens ajuden a comprendre com s’ha anat construint i com funciona el model econòmic capitalista. Potser cal que comencem a qüestionar tot allò que donàvem per definitiu i invariable.

Davant del panorama, però, podem caure en el desànim i engegar-ho tot a fer punyetes o podem pensar que, si governen els que governen, és perquè la gent com nosaltres els ha votat. Gent que quan ha escollit la papereta segurament no s’ha preguntat si aquest vot servirà per canviar de model o si, al contrari, continuarem mantenint l’statu quo.

Per acabar, per què el títol “Cal anar a votar, fins i tot quan no serveix de res”? (a part de ser un homenatge al nostre company Manuel de Pedrolo). Si m’ho permeteu, per respondre, explicaré un conte, tot i que no és el meu fort:

“Una vegada, hi havia un 55% de la població que es pensava que anar a votar no servia per res. Però (no se sap perquè) el 7 de juny van pensar que, com que tampoc hi podien perdre res, mentre fessin una passejada, anirien a votar.

El resultat, sorprenentment, va ser que en aquelles eleccions es va assolir una gran majoria transformadora al parlament, que va poder tirar endavant canvis socials molt importants, que a hores d’ara encara es recorden. Tothom es repeteix què hauria passat si aquell dia, en comptes d’anar a votar, s’haguessin quedat a casa…”

Espero que us agradi la història, encara que no estigui molt ben escrita…

Per cert, m’he oblidat de recomanar-vos un article molt interessant de Vicent Partal: “Europa ens interessa“.

Salut!

–
Gabino Palomares – La letanía de los poderosos

Cinc minuts de silenci, ha començat una nova campanya electoral. Allò que hauria de ser el final d’un procés de debat ciutadà sobre el futur d’Europa acaba sent l’arma dels partits que ostenten el poder per a censurar qualsevol alternativa a la seva manera de fer política.

Qui els ho hauria de dir a tots els que van lluitar per les llibertats democràtiques, que sota el mateix nom s’hi tolerarien lleis, normatives i protocols del tot antidemocràtics… Un seguit de trampes, sota el nom de “Llei electoral” que utilitzen els partits “majoritaris” per assegurar-se la seva continuïtat en el poder.

Els que rebeu TV3, segurament us haureu adonat que cada cop que hi ha eleccions els periodistes inicien una campanya de protesta, ja que la llei electoral els obliga a modificar els temps d’informació per a cada partit, de tal manera que els partits majoritaris reben gairebé tota l’atenció, mentre que els que són minoritaris o són nous gairebé no tenen dret a sortir.

Fa molts anys que repeteixen la mateixa queixa, però com que tots i totes seguim votant les opcions polítiques que mantenen aquestes normes, doncs tot segueix igual. Ens creiem un país del primer món, l’avantguarda democràtica del món mundial, etc. etc. I no som capaços d’adonar-nos ni d’això. Fem una mica de repàs a la “Llei electoral” de l’estat espanyol? (Font)

Sobre el finançament: “L’Estat subvenciona les despeses electorals efectuades pels partits, federacions, coalicions o agrupacions d’electors, en funció dels escons i vots obtinguts”. Traducció: Els partits que obtinguin més escons (és a dir, dominin més institucions, gestionin més diner públic, etc.), rebran més diners proporcionalment que aquells que no estiguin al poder, per a fer la seva campanya electoral.

Sobre l’accés als mitjans de comunicació: “Durant la campanya electoral, els partits, federacions, coalicions i agrupacions d’electors que participen en les eleccions tenen dret a espais gratuïts de propaganda a la televisió i emissores de ràdio. L’adjudicació d’espais gratuïts de propaganda electoral es fa respecte al nombre total de vots obtinguts per cada partit, federació o coalició en les anteriors eleccions.”

Suposo que no cal més traducció… Els polítics que tenim s’han fet les lleis a mida per seguir governant durant molts anys. És responsabilitat nostra, del conjunt de la població, el fet de continuar donant-los el vot (per què segueixin manant uns quants anys més) o de no fer-ho (i fer-los baixar d’aquesta trona que s’han fabricat a costa de la gent normal).

Salut!

–
Manel – La gent normal

El passat dijous, 26 de març de 2009, hi va haver una manifestació multitudinària a Barcelona on milers de persones indignades van voler fer sentir la seva veu enfront de les pallisses que s’havia propinat a estudiants, periodistes i vianants la setmana anterior, en el desallotjament de la Universitat de Barcelona.

Vaig seguir el desenvolupament de la manifestació, en directe, des de la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG, on un grup d’uns cinquanta estudiants encara hi vivíem en acte de protesta pel Procés de Bolonya. No ho hagués pogut fer si no fos per la cobertura que en va fer VilaWeb, que actualitzava l’estat de la manifestació gairebé cada minut. Va ser l’únic mitjà de comunicació que en va fer un seguiment digne.

Abans de tot això, era dels que pensava que aquell dia hi hauria una batalla campal a Barcelona. De fet, si fos per la policia autonòmica que tenim, probablement hauria estat així, ja que s’havien col·locat més d’una desena de furgones antiavalots armades fins dalt per actuar en cas que els manifestants volguessin passar per les Rambles. Una acció totalment antidemocràtica en ple any 2009, però tothom calla.

Tot i veure amb els seus propis ulls que hi havia un exèrcit de Mossos d’Esquadra preparats per apallissar-los, els milers de manifestants no van fer cas de la provocació i van exhibir-se amb una acció d’intel·ligència fenomenal: Van canviar el recorregut per evitar la policia. La manifestació era per Bolonya, no per ells, i no volien donar a la policia l’alegria de poder-los apallissar impunement.

Això els va tornar bojos. Durant molts minuts els cotxes de policia van recórrer carrers paral·lels als quals es desenvolupava la manifestació. Una persecució del dissident en tota regla. No va ser fins que se’n van afartar -una hora després- que no es va veure cap més cotxe de policia (tret dels municipals que tallaven el trànsit).

El resultat, impecable: Moltíssims policies que s’havien quedat sense poder estomacar manifestants, milers de persones que van acabar el recorregut pacíficament i sense ocasionar cap incident i els titulars dels diaris de l’endemà que deien “Milers de manifestants burlen els Mossos i la manifestació acaba sense incidents”.

En trec dues conclusions elementals. Una: Caldrà analitzar molt bé a partir d’ara qui té la culpa dels enfrontaments entre manifestants i policia, perquè quan es burla el cordó policial resulta que no hi ha incidents. I dues: Caldrà analitzar molt bé si les corrents violentes que tenim entre els moviments socials ens fan més mal que bé, perquè després d’aquesta manifestació ningú es va atrevir a desacreditar el moviment “anti-Bolonya” (que en realitat és anti-Procés de Bolonya).

Salut!

–
Esquirols – Al banderer de la pau

Rebo una trucada de TV Girona. M’expliquen que després d’intentar lligar un debat televisat sobre el procés de Bolonya, es fan enrere perquè la Rectora i el Departament d’Universitats els han donat llargues tantes vegades que sembla que no hi hagi cap mena de voluntat de fer-lo.

D’això fa prop d’un mes. Ahir vaig rebre una altra trucada de la periodista, dient-me que aquest mes tornaran a intentar-ho. Dubto sincerament que ni la Rectora ni la Generalitat tinguin cap ganes de debatre públicament sobre el tema, però després de la pressió mediàtica que ha despertat la seva negativa, esperem que s’ho hagin repensat.

Un altre episodi esperpèntic relacionat amb evitar el diàleg per la via que sigui es va produir fa una setmana a l’Escola Politècnica Superior (EPS). A les 12 del migdia del 25 de febrer hi havia programada una sessió oberta als estudiants on la Rectora havia d’explicar el Pla Estratègic 2008-2013 i respondre a “tots els temes que siguin d’interès”, segons el correu electrònic.

Una sessió semblant es va produir el 5 de febrer, quan encara no hi havia classes, a la Facultat d’Educació i Psicologia (FEP). Com que només hi va assistir un estudiant, vam demanar de repetir la sessió una setmana més tard, però la Rectora va preferir convidar-nos a assistir a qualsevol de les sessions que es celebressin als altres centres de la UdG. Aprofitant el convit, vaig decidir anar a l’EPS per dir-hi la meva.

Comença l’acte i el Director de la Politècnica presenta la Rectora de la UdG. Aquesta dedica més d’una hora a explicar les bondats del Procés de Bolonya tal com havia fet a la FEP. Pot fer el seu discurs sense que ningú la interrompi, tot i que a algun membre del públic se li escapa algun estossec quan la Rectora diu “finançament”. Fins aquí, tot pot semblar normal.

No em va semblar tant normal quan em van intentar negar el dret a la paraula, tot donant per finalitzat l’acte, encara que faltava mitja hora per l’estona que es va estipular que durarien les intervencions del públic. Com que el micro el tenia un noi de la fila de darrere meu, me’l va allargar i vaig intentar intervenir per parlar de finançament.

Però error. El Director de la Politècnica fa un crit. Diu que ell decideix quan s’acaba el debat i la Rectora em crida pel cognom primer, i pel nom i cognom tot seguit, per dir-me que “no puc parlar a tot arreu”. Intento recordar-li que ella mateixa m’havia convidat a aquella sessió, vacil·la per què sap que tinc raó, però continuen amb la seva. El debat queda tancat entremig de xiulets i algun crit d’indignació des del pati de butaques.

Així està el rectorat de la UdG. El debat hi pot ser fins un punt. La hipocresia sembla no tenir límits i cada vegada més m’adono que hi ha certa gent que, senzillament, no vol que es parli de les coses. Aquests dies m’estic quedant a dormir més sovint a la Facultat d’Educació i Psicologia. I cada vegada més convençut.

Negar la paraula a un estudiant és indignant, però ho és més quan parlem del Coordinador del Consell d’Estudiants i que se’l censura per la incomoditat que representa que la gent l’escolti. Ara cal que tothom sàpiga de quin peu calça el rectorat de la UdG. Rectora, dimissió.

Salut!