Avui és un dia històric, perquè per primera vegada 15 municipis de la Garrotxa han pogut opinar sobre si volen, o no volen, la independència. Ho han pogut fer en un referèndum impecable, avalat per una dotzena d’interventors acreditats i, fins i tot, de dos observadors internacionals.

Aquests són uns resultats sense precedents. No només perquè s’ha organitzat des de la societat civil, sinó que ho hem fet de manera totalment legal. Encara que alguns ho hagin volgut prohibir no han pogut, perquè no tenien base legal. El més important, però, ha estat que el nostre objectiu era fomentar la participació i ho hem aconseguit. Ho hem aconseguit sense el suport de les institucions, ho hem fet de manera totalment autònoma, amb el suport de molta gent diferent, de totes les tendències i sense cap mena de protagonismes, sinó que tots anàvem a una.

Estem convençuts que avui hem fet la democràcia un xic més forta. Hem recordat que les persones, totes, tenen el dret de poder opinar sobre tots els temes que els afecten. Hem recordat que són les persones del poble les que han de decidir lliurement i sense coaccions quin futur volen pel seu poble. Les que prefereixen el sí, les que prefereixen el no i les que prefereixen votar en blanc. I no només això, sinó que ho hem pogut decidir els que vam néixer aquí i, també, els que no hi van néixer, sense distincions, perquè ells també formen part del poble català i han de ser partíceps d’aquesta decisió col·lectiva.

Volem donar les gràcies a totes les entitats, associacions i partits que s’han adherit a la plataforma. Gràcies a tots els que ens han donat suport, als que ens han ajudat i als que han fet possible la organització de les consultes. Gràcies també als que ens han deixat els locals per fer les votacions i a les diferents personalitats que s’han manifestat a favor que la gent del poble pogués expressar-se avui. Però gràcies, sobretot, a la gent que avui ha anat a votar. Aquest èxit és fonamentalment seu.

Avui, tots nosaltres, hem fet història. Però això no acaba aquí: Dels 21 municipis que té la comarca, 15, que són la majoria, ja han anat a votar i tots ho han fet a favor de la independència. Però encara en queden uns quants. Queden 6 municipis i ja hi podeu pujar de peus que tots ells tindran la seva consulta popular. També Olot. També podrà votar Olot.

No vull allargar-me més, perquè aquí al darrere tinc els representants de les 15 comissions locals que han fet possible la consulta i crec que avui han de ser ells els protagonistes. Començarà a parlar en Pere Soler, coordinador de la comissió local de Besalú…

Besalú, 13 de desembre de 2009

Les eleccions d’ahir al rectorat van acabar de la manera més trista possible: En primer lloc cal destacar l’abstenció, que va ser del 78,62% i, en segon lloc, la opció més votada no va ser cap candidatura sinó el vot nul, amb 835 vots (1.176, si sumem vots nuls i vots en blanc).

Anna Maria Geli (amb 746 vots) i Manel Poch (amb 710 vots) es saludaven alegres després de conèixer el resultat, a la Facultat de Lletres. Una alegria incomprensible tenint en compte els resultats. Els representants dels estudiants no podíem estar més estupefactes davant d’aquest panorama.

Després d’intentar deslegitimar els processos democràtics que van endegar els estudiants contra el Procés de Bolonya, dient que els dos referèndums que havíem realitzat de forma oficial no eren legítims per haver aconseguit un 14,76% i un 18,10% respectivament, els dos candidats ara donen per bones unes eleccions que han assolit el 21,38% de participació.

Cal tenir en compte que els dos referèndums eren no-vinculants, a diferència de les eleccions al rectorat, que sí que són vinculants. Per la qual cosa la participació s’hauria d’haver disparat aquesta vegada. Però no ha estat així, tan sols hi ha hagut una diferència d’un 5% i un 3%, respectivament. És a dir: Una participació mediocre per unes eleccions a rectorat.

Vistos els resultats, doncs, no puc fer altra cosa que exigir la convocatòria de noves eleccions al rectorat, amb nous candidats. És impensable que tot i la participació absolutament ridícula i el gran pes del vot nul i el vot en blanc, es vulgui mirar cap un altre costat i governar, durant 4 anys més, malgrat tenir la immensa majoria de la universitat d’esquenes. No és ètic per a la democràcia universitària, ni convenient per a una bona governabilitat de la UdG els propers anys.

«He esgotat totes les vies institucionals possibles»

Prenc la decisió d’abandonar el càrrec de representació institucional dels estudiants després d’una reflexió profunda. Durant els dos darrers anys he assumit el càrrec amb responsabilitat i lleialtat institucional. No ho ha fet així el rectorat.

El rectorat de la UdG ha intentat una vegada i una altra deslegitimar el propi òrgan institucional de representació dels estudiants de la UdG (per no dir els òrgans de representació i participació directa, que ni tan sols es contemplen als estatuts de la UdG). Ha intentat minvar-ne la participació impedint-ne les eleccions anticipades que tothom demanava i ha fet cas omís de totes les reclamacions dels estudiants durant aquest temps.

Em temo que per més que segueixi treballant-hi, és impossible aconseguir res més davant d’un panorama com aquest. Tots els esforços per a fer propostes constructives, realistes i raonables, xoquen contra la mateixa paret de sempre. El “no” sistemàtic del rectorat a totes les propostes dels estudiants, siguin bones o dolentes.

«Dimiteixo, doncs, com a protesta per la situació de manca de democràcia i participació que vivim a la UdG i per exigir noves eleccions al rectorat»

Aquesta és una decisió unipersonal i només afecta al Coordinador del Consell d’Estudiants. La tasca de coordinació del Consell l’assumirà, fins que no hi hagi noves eleccions, una Comissió Gestora formada pels membres de la Comissió Permanent del Consell d’Estudiants.

Jordi Gasulla i Flavià
Girona, 18 de novembre de 2009

Us adjunto el discurs que vaig pronunciar durant l’acte d’inauguració oficial del curs 2009-2010, com a Coordinador del Consell d’Estudiants: “Benvolguts estudiants, Benvolguts membres del Personal d’Administració i Serveis, Benvolguts membres del Personal Docent i Investigador, Benvolgudes autoritats, Membres de l’equip de rectorat…

Martin Luther King va dir:
La covardia es pregunta: És segur?
La conveniència es pregunta: És política?
La vanitat es pregunta: És popular?
Però la consciència es pregunta: És correcte?
I arriba un moment en el qual hom ha de prendre una posició que no és ni segura, ni política, ni popular. Però hom la ha de prendre perquè és la correcta.

Doncs bé, ahir a la nit, quan em vaig asseure al davant de l’ordinador, em vaig plantejar com hauria de ser el discurs que us llegís avui.

Podia anar per lo segur, sense assenyalar a cap persona ni administració en concret així no em buscaria problemes, però vaig pensar que això seria covard.

Podia anar a fer política, oblidar-me dels problemes de la societat i pensar només en la universitat i la capelleta de cadascú, que és el que alguns creurien “convenient”.

Podia dir quelcom popular, animant a l’esforç, l’entusiasme, la coordinació, la participació, la innovació, l’excel·lència… Però llavors potser serien tot paraules buides, i aquest discurs seria en va.
Així que vaig decidir escriure quelcom que probablement no és segur, ni polític, ni popular.

L’any passat els estudiants vam passar mesos intentant parlar amb el rectorat perquè no vèiem gens clar el procés d’adaptació dels estudis al nou Espai Europeu d’Educació Superior. Tirar endavant una conversió dels estudis a graus sense el finançament necessari comportava uns quants perills:

Sense diners, no es poden desdoblar els grups.
Sense diners, no es poden fer més tutories.
Sense diners, no es poden passar els estudis de 3 anys a 4.
Sense diners, no es pot iniciar una nova etapa educativa anomenada Màster.
Sense diners, no es pot garantir la igualtat d’oportunitats per a totes les famílies a l’hora d’accedir als estudis universitaris.

Sense diners, en definitiva, només podem obtenir una universitat mediocre que per sobreviure ha de signar els convenis que siguin, amb les empreses que siguin, i amb les condicions que siguin. Perquè l’estat no vol mantenir els costos de la universitat pública.

La degradació intencionada de la universitat pública és un fet que s’està produint i sembla que ningú ho vulgui reconèixer, però no ens mamem el dit, hi ha molts Millets que els interessa.

S’estan augmentant les despeses molt més del que s’augmenta el finançament públic. (Qui pagarà la resta? ¿Les famílies, que prou feines tenen per pagar les matrícules actuals, que no compten ni amb la meitat de beques que serien necessàries?)

Les actes dels Consells de Govern parlen per sí soles: Durant els últims mesos la UdG ha intentat privatitzar estudis que haurien de ser públics, provant d’adjudicar-los a centres privats adscrits, que portarien la marca de la UdG però que comptarien amb tots els inconvenients d’estar en un centre privat, elititzant encara més l’accés a la universitat i condemnant a la gent amb menys recursos a no poder-hi accedir.

Senyores i senyors del govern català, si us plau, facin el favor d’augmentar molt més el finançament de la universitat pública i d’exigir el finançament que ens pertoca (que tots sabem quin és!). No prioritzin el partit a la societat a la qual representen.

Senyores i senyors del rectorat entrant, si us plau, facin el favor de fer les coses amb la màxima professionalitat i responsabilitat possible. El que pressupostàriament no és possible, no és possible. Exigeixin a qui toqui que proveeixi a la Universitat de Girona del finançament necessari per a tirar endavant tot el que se’ns ha venut.

Però no es donin per vençuts: Recordin que “Les persones no es recorden pel nombre de vegades que fracassen, sinó pel nombre de vegades que tenen èxit”. Ho va dir Thomas Edison.

I per acabar, senyora Anna Maria Geli, si us plau, demani disculpes als estudiants per a negar-se a convocar eleccions anticipades al Consell d’Estudiants (quan aquest feia més de vuit mesos que li ho demanava contínuament) simplement per no voler que hi hagués una veu crítica al Claustre abans de les eleccions al rectorat.

Moltes gràcies.”

Jordi Gasulla i Flavià
Coordinador del Consell d’Estudiants de la UdG

La setmana passada no va ser una setmana qualsevol. Després de 7 anys implicat en el sindicalisme estudiantil independentista i d’esquerres, vaig decidir posar fi a aquesta etapa de la vida per a dedicar-me amb molta més energia a altres projectes engrescadors que comencen a prendre forma a La Garrotxa i a la resta del país.

No sé en quin moment de la meva vida vaig decidir que aquesta no tindria sentit si no la dedicava a canviar el món, però sí que encara puc recordar aquell nen de 1r d’ESO que es va presentar a delegat de classe amb un discurs de foli i mig. La importància de la participació dels estudiants en el canvi de sistema educatiu i, en conseqüència, en la construcció d’una societat millor, eren conceptes que ja llavors, d’una manera o una altra, ja em voltaven pel cap.

En la tasca de delegat de classe vaig començar a experimentar què era això de defensar els propis drets davant de professors i institucions immobilistes, de sentir a dir sempre els mateixos discursos però no veure cap canvi real, de patir diferents tipus de represàlies com a fruit de tot això. Si en podria explicar, de batalletes…

Va ser durant aquests primers tres anys d’institut quan vaig tenir el primer contacte amb estudiants més grans que jo que militaven a la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC), i durant el curs 2002/2003 vaig decidir fer un pas més, entrant al sindicat i organitzant una assemblea de delegats sense demanar l’autorització ni la presència de l’equip directiu del centre. Ara pot semblar poca cosa, però això en un institut sembla una muntanya.

L’any 2006 la CEPC es va fusionar amb l’Alternativa Estel, creant el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, una nova esperança pel moviment estudiantil que ens va animar a pujar el llistó. L’any de marxar de l’institut, el curs 2005/2006, deixava un nucli del SEPC amb presència a tots els instituts de la comarca i la satisfacció de saber que al darrere hi havia un grup de gent sensata i treballadora. Em preparava per a militar a la universitat.

Per sort, el nucli de la universitat tenia la seva pròpia dinàmica. De tant en tant aportava el meu granet de sorra, però la batuta la portaven la gent que feia més anys que estava a la UdG. Tot i així, em vaig animar aviat. Vaig ser escollit delegat de classe i el mateix curs em vaig presentar pel SEPC com a representant dels estudiants al Claustre. També vam presentar un equip per a coordinar el Consell d’Estudiants, però per una diferència de tres vots no ho vam aconseguir.

Un cop situat al marc universitari, el curs 2007/2008 vaig entrar a la Secretaria Tècnica de Secundària del SEPC i a la UdG vam tornar a presentar un equip per a coordinar el Consell d’Estudiants. Aquesta vegada ho vam aconseguir, cosa que permetia iniciar una transformació interna important, començant per entendre el Coordinador com a portaveu d’una assemblea de representants i no com un càrrec amb capacitat de decisió. També va ser positiu perquè els mitjans ens feien molt més cas que abans, i això ajuda a escampar el missatge (entrevistes d’una pàgina, notícies regulars, etc.).

L’any 2008 vaig ser elegit, un altre cop, com a Coordinador del Consell d’Estudiants pel SEPC, cosa que ens va permetre afrontar les mobilitzacions contra el procés de Bolonya del 2008/2009 amb una doble legitimitat: La que t’atorguen els estudiants mitjançant referèndums i assemblees; i la que t’atorguen els mitjans de comunicació pel càrrec institucional que ocupes. Assemblea d’estudiants i Consell d’Estudiants van anar junts, des del principi fins el final, en la defensa de la universitat pública.

Però això s’ha acabat, i em quedo amb el record dels 7 anys que han influït més en la meva manera de ser i en la meva vida. El que sóc ara és fruit de totes les experiències, de totes les lluites, de totes les victòries i derrotes d’aquests anys. M’emporto la sensació d’haver après moltíssim (més que en qualsevol classe). Però, per què no dir-ho, també m’emporto la sensació de la feina inacabada.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans pot -i ha de- continuar sent la organització referencial pels estudiants del nostre país. Els meus principis i idees es reflecteixen directament en el projecte educatiu i de país que defensa. Malgrat tot, considero que les formes amb què transmet aquest missatge encara han de millorar molt. Per sort, com quan me’n vaig anar de l’institut, me’n vaig sabent que hi haurà molta gent disposada a fer aquest canvi.

El país està canviant molt ràpidament i el SEPC té una responsabilitat enorme en aquest canvi. És el que ha de formar els futurs lluitadors i lluitadores del país i el que ha de traslladar la reflexió, la crítica i la iniciativa a tots els joves del país. Cada cop són més les persones que veuen que no podem continuar igual que sempre, però ens cal trencar amb els vocabularis, les estètiques i les simbologies que ens fan semblar una tribu urbana més. Cal parlar el mateix idioma que la gent no-militant per tal que puguin comprendre i fer seu el nostre missatge. Ens hi juguem ser majoria o un reducte marginal.

Podria allargar molt aquest escrit. Però no és el dia.

Una abraçada gegant a tots els que m’heu acompanyat en aquests anys. He après coses de tots i cadascun de vosaltres, sense excepcions. Moltes gràcies i moltíssims ànims. Ens continuarem veient, lluny de la lluita estudiantil, però amb els mateixos objectius. Compteu amb mi sempre que sigui necessari.

Salut!

–
Obrint Pas – Som

La democràcia està bé, ens hi sentim còmodes, però desenganyem-nos, hi ha temes molt més importants a solucionar ara per ara: Empreses que tanquen, famílies a l’atur, molts gent en risc de pobresa, sistema educatiu ineficient, la grip A, joves mal educats…

Perdre temps defensant el dret de la gent a votar ara per ara és malbaratar esforços en un tema que no és prioritari. És per això que he decidit no promoure la democràcia, com a molt acompanyaré qualsevol iniciativa de la societat civil destinada a fomentar-la.

Sí, ja sé que tinc molt de poder polític i que la meva aportació seria molt important per a construir un estat democràtic, però ara no toca. Això potser implicarà viure durant un temps en un règim antidemocràtic, on el poble no pot decidir el seu futur, però què hi farem, tu, hi ha coses més importants a la vida.

Bé, paro de dir bestieses… Només volia reproduir durant una estona el paper patètic que està fent Convergència amb les consultes populars sobre la independència. Aquesta postura que diu “no promouré consultes, però les acompanyaré allà on algú les impulsi”. Si a aquesta frase hi canviem “consultes” per “democràcia”, el resultat posa la pell de gallina.

Les consultes populars són la base de qualsevol estat democràtic. La democràcia (segons el diccionari) és aquell sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els ciutadans en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

La postura de Convergència, de no defensar i promoure incondicionalment consultes populars sobre la independència, o qualsevol altre tema, demostra una vegada més la mediocritat de molts dels polítics actuals, que no són capaços ni de defensar els principis democràtics.

No vull parlar del PSC (que s’hi ha mostrat radicalment contrari), o d’ICV (que juga a la puta i la Ramoneta). O perquè no dir-ho, d’Esquerra Republicana de Catalunya, que després d’anys al govern només ha reaccionat quan la CUP ha presentat mocions en pobles on té regidors. Avui em vull centrar en Convergència.

La independència de la nació catalana la aconseguirem quan es sumin almenys dos factors imprescindibles: La mobilització ciutadana, que Arenys de Munt ens ha ensenyat molt bé per on ha d’anar, i l’acció política, que ha d’estar a l’alçada de la mobilització ciutadana, treballant unitàriament (pel país i no pel partit) i planant-se quan faci falta.

Gandhi deia la següent frase: “Quan hom comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d’home, cap tirania el pot dominar”. Ja és hora que els polítics se la facin seva; o que la societat faci net d’aquests polítics.

Salut!

Publicat a: Opinió Nacional (21/09/2009)

Un fantasma plana damunt la xarxa. És el fantasma del Facebook. Sense adonar-se’n, milers de persones han posat a la disposició d’una sola empresa una quantitat d’informació que, fins ara, mai ningú havia aconseguit acumular. A qui coneixen, amb qui surten, quins gustos tenen, per què protesten…

Veient el poder que té aquesta gran empresa, vaig decidir fer una cerca ràpida i em vaig trobar un article d’El Gos Feral que parlava de les xarxes socials i comparava la filosofia que segueix Google (el qual sortia molt ben parat, tot i que algun dia ja en parlarem) amb la que segueix Facebook (que hauríeu de llegir vosaltres mateixos).

En aquell moment vaig decidir no buscar més i prescindir d’una eina que no necessitava per res, però al cap d’una setmana va sortir el tema amb uns amics que ja s’havien fet Facebook. Jo els vaig preguntar què tenia d’extraodrinari. I em van explicar la magnitud de la xarxa social que representa. Trobes moltíssima gent, allargues la llista d’amics, veus les fotos d’aquells qui en pengen, pots jugar a jocs, escriure comentaris al mur de l’altra gent, lligar, etc.

A través del Facebook pots contactar amb molta gent, sí. I vaig estar plantejant-me seriosament si fer-me’n un. Per acabar-me de decantar, però, vaig buscar opinions en blocs, que sempre ajuda. Un explicava que la base del Facebook era el morbo, i que per això no se’n feia; un altre, deia que no li agradava per ser un espiral d’invitar gent i més gent, que promocionava valors que no toquen i tot al servei d’una gran empresa.

Aprofundint més, aquest altre deia que el Facebook servia únicament per a posar-se etiquetes, espiar i ser espiat, que s’havia fet una compta feia temps i que a part de contactar amb gent que havia perdut de vista no li havia servit per gaire res més. I l’últim, que posava de manifest la incapacitat de distingir entre tipus d’amics: O ho deixes veure tot, o no deixes veure res, però sense opcions intermitges. A més, adjuntava un vídeo interessant:

Arribat a aquest punt vaig posar-me en contacte amb uns altres amics per parlar sobre el tema. En el correu electrònic que els vaig enviar exposava un parell de raons per oposar-se a fer el joc a aquesta enorme xarxa social sota control privat. Desgraciadament, en poca estona, introduint al Google els seus noms, vaig adonar-me que d’aquella desena d’amics, tots menys un ja tenien Facebook…

Si ens guiem per les meves amistats -cosa que mai hem de fer-, doncs, podem concloure que gairebé tothom ja ha cedit una part de la seva vida personal a aquesta gran empresa. ¿Però, a canvi de què, la gent accedeix a donar tanta informació i a pujar tantes fotos i vídeos i dades privades a internet?

Com a responsable de la Greda de la difusió per internet, aquests dies n’he creat la pàgina al Facebook, que ha de servir per difondre el que fem a la gent que ja està dintre d’aquesta xarxa. Amb una setmana, 150 persones s’han fet admiradores i rebran periòdicament les fotos, vídeos, convocatòries, etc. que la Greda pengi. Si comptem que cadascú té 200 amics de mitjana, podeu comptar la quantitat de gent que ho veurà en poc temps. A part, he fet que no calgui tenir una compta al Facebook per veure’n tot el contingut (cosa que no es pot fer amb un usuari personal).

Això m’ha fet tornar a pensar… I he buscat perfils de persones individuals que no siguin com la majoria (és a dir, que no pengin fotos de les borratxeres, s’incloguin en grups estúpids i facin poca cosa més). He trobat el cas de l’Èric Bertran, que ha aconseguit explotar a la perfecció aquesta eina i no para d’actualitzar el perfil amb informacions polítiques (d’actes i campanyes), i que per tant l’utilitza amb una finalitat social i no lúdica.

Sembla evident que el Facebook té un problema seriós de manca de privacitat. Hi ha coses que no pots controlar (pots treure una etiqueta d’una foto, però no la pots esborrar, per exemple). D’altra banda, si hi entres, tens la possibilitat d’arribar a milers de persones en qüestió de pocs minuts, cosa que és molt important pels que creiem que tenim idees revolucionàries que cal escampar.

Hauria estat bé que la gent es plantés -abans de cedir tota aquesta informació- i exigís una política de privacitat diferent. Però tenint milers de persones, com les teneim, connectades al Facebook, ¿no és una gran oportunitat aprofitar-ho per introduir-hi un missatge transformador? És cert que correm el risc de la pèrdua de privacitat, ¿però no és també cert que per canviar el món ens hi haurem de jugar molt més que això?

Suposo que si els grans personatges de la nostra història que van deixar la vida per defensar la justícia es trobessin en aquest dilema, el solucionarien ràpid. Ells van ser capaços de morir per canviar la seva realitat. La nostra privacitat, al cantó d’això, és massa poca cosa com per no voler-la arriscar. Seria més còmode no fer-ho, però també seria més còmode no sortir a les portades dels diaris i ho hem de fer per poder escampar noves idees.

Sí… Crec que tard o d’hora entraré a Facebook, com qui entra a Matrix, per tal de canviar el món.

Salut!

–
Els Pets – Soroll

Crec que avui és el dia indicat per penjar un text que vaig escriure el novembre de l’any passat. No tenia previst publicar-lo (ja entendreu perquè), però aquí el teniu… Deia així: «Ara mateix tinc mil pensaments caminant a tota pastilla per la sala principal del meu cervell…

La criatura sudanesa de la fotografia és la personificació de la misèria que vam deixar els “països civilitzats” quan vam fotre el camp del continent africà. Posaria més cometes a “civilitzats”, però podria no acabar mai. Això de fotre el camp, però, és un dir. Perquè ja em direu quina descolonització és aquella que se’n va l’exèrcit i continues tenint el país lligat econòmicament, política i militar (ah, però des de fora).

Suposo que molts, en veure la foto, haureu despertat sentiment de tristesa, compassió, pena, resignació… Tristesa per veure un ésser humà patint una cosa que mai patireu. Compassió per una criatura que es mor mentre jaiem davant l’ordinador. Pena per la quantitat de gent que mor cada dia en aquestes circumstàncies. Resignació perquè sabeu perfectament que quan acabeu de llegir no fareu res per canviar aquesta situació. Què puc fer jo? És feina dels governs… Una persona sola no pot canviar res…

Suposo que ara mateix faig ràbia… Fa ràbia que et diguin a la cara que ets un conformista, que hi ha desgràcies al món i que tu les toleres, que hi ha gent patint gana perquè no té què menjar (això que tu no sabràs mai què és)… Sí, fa ràbia que et recordin que vius de puta mare. Perdona, que injust que sóc…

T’hauria de demanar permís per fer una crítica a la teva suposada humanitat? Hauria de dir-te que si no et sap greu t’he de dir que això que passa es perpetua cada dia que passa i que també és culpa teva, que no hi fas res? Hauria de trobar algun eufemisme simpàtic per no ferir-te i al mateix temps convèncer-te de fer alguna cosa al respecte?

Sàpigues que no t’ho estic dient a tu, lector que passes pel bloc de tant en tant. En realitat li dic al meu jo futur. Perquè és el tipus de bronca que m’agradarà llegir, de la meva pròpia mà, si algun cop deixo de lluitar per canviar les coses.»

Així acabava…

I com aquest text, en tinc algun altre de guardat que em recorden de tant en tant que no visc en una bombolla de felicitat i abundància. Visc en un món on que, a quatre hores d’avió, hi ha una nena com la que Kevin Carter va fotografiar l’any 1994 i que esperava a morir de gana per alimentar el voltor.

I cada cop que em llegeixo això, ploro… I penso… I m’indigno moltíssim… I torno a entendre que la meva vida no tindrà sentit si no la dedico a deixar el món una mica millor del que me l’he trobat.

Salut!

Aquests mesos estan sent molt moguts per a l’executiva nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya (bé, diguem-n’hi Esquerra). I no ho dic perquè l’estat espanyol se’ns passegi amunt i avall amb terminis pel nou finançament, sinó per les disputes internes que tots coneixem.

Per qui no estigui al cas: Després d’un Congrés Nacional -que és com es diu l’assemblea general dels militants d’Esquerra-, va quedar palès que la gent que estava en contra del tripartit era una minoria. De quatre candidatures a la presidència del partit, les dues que representaven la defensa del tripartit (Puigcercós i Carod-Rovira) van obtenir el 63,9% dels vots.

Això va indignar a molta gent, en especial a aquella que porta anys pencant des de la base i que, després de difondre el missatge independentista arreu del país, sentien com, al carrer, se’ls criticava per mantenir un govern clarament espanyolista amb el PSC. Bé, a hores d’ara suposo que ningú es queixarà si n’hi començo a dir directament PSOE.

Una de les persones emprenyades és el que va ser un dels candidats a la presidència del partit, Joan Carretero. Aquest metge de Puigcerdà és dels que pensa que primer hem d’assolir l’estat propi i després decidir quines polítiques socials duem a terme, i evidentment no li va agradar l’estratègia d’haver de governar amb un partit espanyolista…

Vist això, la decisió de Carretero ha estat marxar d’Esquerra i presentar una candidatura nova a les properes autonòmiques, ni d’esquerres ni de dretes, que té com a únic objectiu assolir la independència de Catalunya. I això em fa venir al cap unes quantes reflexions…

Si Carretero hagués guanyat el Congrés Nacional d’Esquerra no s’hagués escindit, per la qual cosa hagués continuat pensant que la independència la ha de proposar una majoria nacionalista al parlament composada hipotèticament per ERC i CiU (no?). En aquest cas, es deixava de banda les discrepàncies esquerra-dreta per prioritzar l’assoliment d’un estat propi, però sempre des de partits diferents que arriben a un acord polític puntual.

Per tant, Carretero proposa la candidatura unitària després de tenir problemes amb el seu partit. I la pregunta és, ¿es pensa el senyor Carretero que els independentistes dels altres partits abandonaran la seva feina pel país per seguir-lo a ell en aquesta proposta emancipadora que neix exclusivament pel seu desencís amb Esquerra?

Siguem realistes. Si volia tirar endavant una candidatura política unitària no hagués protagonitzat aquesta picabaralla per governar el partit, sinó que hagués fet el possible per unir els partits nacionalistes en una coalició sobiranista per a les properes eleccions. És a dir, no crear una candidatura-bolet, sinó unir les candidatures potencialment independentistes.

Tal com ho ha fet, doncs, s’ha condemnat al fracàs, perquè si bé els que estan més indignats s’hi sumaran (així com alguna gent que no estava posada enlloc), la majoria continuaran treballant des dels seus partits, que a més revalidaran els seus resultats (especialment CiU, gràcies al desgast del tripartit).

La gent es prendrà Reagrupament com un vot -independentista- de càstig amb Esquerra. Els resultats que obtindrà seran molt minsos si no canvia res i el que haurà aconseguit és que el seu intent de plebiscit per la independència acabi transformant-se en una derrota per a l’independentisme en general.

Sóc independentista i sóc dels que crec sincerament que podem aconseguir-ho. Però així no, Carreteto. I em dol haver de presenciar una escena així de trista.

Salut!

Publicat a: Opinió Nacional (20/06/2009)

–
Brams – Guanyarem

Aquest ja és el tercer recull de frases per a la reflexió. Com sempre, és molt recomanable que les llegiu amb temps i que les compartiu amb aquelles persones del vostre voltant que també tinguin set intel·lectual. Cada frase pot obrir un tema de conversa molt interessant…

El secret de l’existència humana no sols està en viure, sinó també en saber per a què es viu
Fiodor Mijailovich Dostoiewsky

La teva veritat creixerà a mesura que sàpigues escoltar la veritat dels altres
Martin Luther King

Ull per ull i el món acabarà cec
Mohandas Karamchand Gandhi

Hi ha dues maneres de difondre la llum: ser la llàntia que l’emet, o el mirall que la reflexa
Lin Yutang

És fàcil parlar clar quan no es pretén dir tota la veritat
Rabindranath Tagore

Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers
Lluís Maria Xirinacs

És millor tornar-se’n enrere que perdre’s pel camí
Proverbi xinès

La estadística és una ciència que demostra que si el meu veí te dos cotxes i jo cap, tots dos en tenim un
George Bernard Shaw

Tots som molt ignorants. El que passa és que no tots ignorem les mateixes coses
Albert Einstein

Aquells que mai es retracten de les seves opinions s’estimen més a ells mateixos que a la veritat
Joseph Joubert

Les persones no es recorden pel nombre de vegades que fracassen, sinó pel nombre de vegades que tenen èxit
Thomas Alva Edison

La covardia fa la pregunta: És segur?
La conveniència fa la pregunta: És política?
La vanitat fa la pregunta: És popular?
Però la consciència fa la pregunta: És correcte?
I arriba un moment en el qual hom ha de prendre una posició que no és ni segura, ni política, ni popular. Però hom la ha de prendre perquè és correcta.
Martin Luther King

Salut!

–
Banda del Memorial Ricard Cuadra i Brams – Vull per demà

Les eleccions europees són aquest diumenge. Encara no he decidit a qui donaré el meu vot, però una cosa sí que tinc clara: Les coses estan massa fotudes com perquè deixi que els polítics actuals segueixin fent el que volen. L’abstenció només provoca que tot segueixi igual.

A la foto veiem alguns dels protagonistes de l’Europa neoliberal i capitalista. Aquesta Europa que privatitza els beneficis i socialitza les pèrdues. Aquesta Europa que abaixa els impostos dels més rics i deixa que els grans empresaris tanquin fàbriques senceres tot i no tenir pèrdues.

En un context com l’actual, on els Estats Units d’Amèrica es replantegen el seu propi sistema, és importantíssim que els europeus anem un pas més enllà en la crítica al capitalisme. Els que mantenen el poder ens diuen que n’hi ha prou amb “refundar-lo”, “fer-lo menys dolent”… (però no sentiu la olor de socarrim?)

És altament recomanable el llibre “Abolim la banca“, d’Enric Duran, on explica com va aconseguir que els bancs li deixessin préstecs per valor de 492.000€ que va decidir no tornar per donar-los a projectes de transformació social.

Aquest llibre, a l’igual que documentals com “Money as debt” , “The history of stuff” i tants altres, ens ajuden a comprendre com s’ha anat construint i com funciona el model econòmic capitalista. Potser cal que comencem a qüestionar tot allò que donàvem per definitiu i invariable.

Davant del panorama, però, podem caure en el desànim i engegar-ho tot a fer punyetes o podem pensar que, si governen els que governen, és perquè la gent com nosaltres els ha votat. Gent que quan ha escollit la papereta segurament no s’ha preguntat si aquest vot servirà per canviar de model o si, al contrari, continuarem mantenint l’statu quo.

Per acabar, per què el títol “Cal anar a votar, fins i tot quan no serveix de res”? (a part de ser un homenatge al nostre company Manuel de Pedrolo). Si m’ho permeteu, per respondre, explicaré un conte, tot i que no és el meu fort:

“Una vegada, hi havia un 55% de la població que es pensava que anar a votar no servia per res. Però (no se sap perquè) el 7 de juny van pensar que, com que tampoc hi podien perdre res, mentre fessin una passejada, anirien a votar.

El resultat, sorprenentment, va ser que en aquelles eleccions es va assolir una gran majoria transformadora al parlament, que va poder tirar endavant canvis socials molt importants, que a hores d’ara encara es recorden. Tothom es repeteix què hauria passat si aquell dia, en comptes d’anar a votar, s’haguessin quedat a casa…”

Espero que us agradi la història, encara que no estigui molt ben escrita…

Per cert, m’he oblidat de recomanar-vos un article molt interessant de Vicent Partal: “Europa ens interessa“.

Salut!

–
Gabino Palomares – La letanía de los poderosos