http://www.jordigasulla.cat

Recordeu que si hi estàveu subscrits heu de canviar l’adreça de subscripció:

http://www.jordigasulla.cat/feeds/posts/default

Salut!

Si bé aquell 28 de setembre, al local d’Òmnium Cultural de la Garrotxa, érem només 11 les entitats adherides, al final del trajecte n’hem aconseguit 117. Una xifra astronòmica per una comarca de 50.000 habitants dispersats en 21 municipis. En qüestió de set mesos hem mobilitzat més d’un miler de persones, de tots els àmbits i sectors socials haguts i per haver, amb aquest objectiu. Tan sols aquesta mobilització ciutadana, no cal dir-ho, ja és un èxit en si mateixa. No ho dic per dir: Qui pensi el contrari, que intenti fer el mateix i després en parlem.

Però és clar, sense números mai s’acaba d’entendre l’abast d’una mobilització popular. Realment hem participat en un fet històric? O senzillament ens intentem convèncer que els dies i dies que hem estat dedicant al projecte no han estat en va? En moments com aquest, que el volum immens de feina gairebé et fan aïllar del món real, no saps què pensar. Cal distingir entre allò que t’agradaria que fos i allò que realment és. Per tant, amb el cap fred, anem a constatar fets i a comparar números:

1. Organització: El primer que cal remarcar és la professionalitat i el rigor amb què s’han desenvolupat les consultes. Sembla mentida però s’ha de dir, abans de començar, per tenir clar de què parlem: Una quarantena d’interventors i apoderats, a més d’una dotzena d’observadors internacionals, ho han certificat. Cap partit polític advers a la iniciativa ha pogut dir que això no estava ben fet, perquè absolutament tot s’ha fet amb la màxima escrupolositat.
2. Pressupost: El referèndum de l’Estatut (és l’únic del qual en tinc dades pressupostàries) va comptar amb 15M€ per a fer-ne la campanya de propaganda per tot Catalunya. Si tenim en compte que hi havia un cens de 5.201.715 persones i que les consultes a la Garrotxa han tingut un cens de 46.633 persones, tocaria un pressupost de 134.473€ per tal d’igualar la seva propaganda. Euro a euro i amb molt d’esforç, n’hem arribat a aconseguir uns 20.000€. Ens n’haurien faltat uns 114.473€ més per igualar el nivell de propaganda. I si hi enteneu de màrqueting, sabeu que la propaganda fa l’èxit.
3. Televisió: Tots els referèndums i eleccions convencionals compten amb espais gratuïts de propaganda electoral a la televisió. És a dir, centenars d’anuncis de 30″, durant setmanes, que et recorden que el dia X cal anar a votar per una sèrie de motius importants. Nosaltres no només no hem tingut aquests espais, sinó que en els Telenotícies de TV3  gairebé no hi hem aparegut, i quan ho hem fet ha estat a la 4a o 5a notícia, de 20 segons i encara gràcies. Per sort, a nivell local, TV Olot n’ha fet un seguiment molt correcte.
4. Diaris: Els mitjans de comunicació impresos, com TV3, s’han sumat al buit informatiu. Tal com detalla aquest informe de l’observatori crític dels mitjans Media, alguns diaris van informar tard i malament, a part de menysprear la iniciativa per tal que la gent no anés a votar. No diré noms, però per telèfon un periodista d’un determinat diari em va arribar a explicar que tenia ordres “de dalt” de no cobrir els actes de La Garrotxa Decideix. I efectivament, no han publicat res més des de llavors.
5. Transcendència política: Si el moviment no servís per res, com deien alguns partits polítics, no s’haguessin esforçat tant en silenciar-lo, això és evident. Els mitjans de comunicació d’Europa han tingut sempre un ull posat en les consultes (més de 140 mitjans internacionals s’han acreditat des del principi de les onades per a cobrir la notícia). Tot i així, la ciutadania catalana ha estat condicionada a pensar que això no servia de res i que per tant anar a votar era inútil. Els vots que s’han efectuat, per tant, jo no els interpretaria com el resultat d’un referèndum vinculant organitzat per la Generalitat, sinó com una manifestació cívica en defensa del dret de decidir. En total, 13.536 garrotxins van sortir de casa per anar a votar que Sí, tot i que “no servia per res”. Es diu ràpid. Imagineu-vos-els junts.
6. Participació: L’objectiu era assolir l’índex de participació més alt possible. Tenint en compte els cinc factors anteriors, però, la tasca es posava molt i molt difícil per un grup de persones normals i corrents que fèiem això sense cobrar un duro. L’índex de participació comarcal fou del 31,02%. Al referèndum sobre la Constitució Europea va ser del 42,4% i al de l’Estatut del 54,53%. 10 i 20 punts més, respectivament, tot i que ens estem comparant amb referèndums vinculants que comptaven amb cinc vegades el nostre pressupost i moltíssima més propaganda. Si algú fa una consulta en aquestes condicions i el tema no interessa a ningú, no van a votar un de cada tres ciutadans, n’hi van un de cada vint, i encara gràcies.
7. Partidaris de la independència: Tot i la baixa participació, hem aconseguit unes xifres interessants. Per exemple: El partit més votat a Olot les passades eleccions municipals fou el PSC, amb 4.994 vots. Els vots a favor de la independència aquest 25 d’abril van ser 7.106 (2.112 més que el partit que governa a Olot). A la Garrotxa, el partit més votat a les eleccions al Parlament de Catalunya fou CiU, amb 11.055 vots. ERC+PSC+ICV, tots junts, van treure 11.387 vots. La independència n’ha obtingut 13.536 (2.481 més que el partit més votat al parlament i 2.149 més que la coalició que governa el país). Si la independència fos un partit polític, doncs, hauria guanyat les eleccions i Catalunya seria independent.

Cal ser honest i reconèixer que la participació ha estat més baixa del que ens esperàvem i desitjàvem. Però també cal ser honest i reconèixer que els factors adversos a les consultes tenien molta més capacitat propagandística per influir en la població per tal que ningú no hi participés. I malgrat tot hem aconseguit que la independència sigui, amb els números sobre la taula, la primera força política del país.

Èxit o fracàs? Jo crec que està claríssim. En tot cas, si algú creu que és un fracàs, que demani un referèndum oficial i així ho comprovarem, però aquest cop amb la garantia que serà vinculant i que comptarà amb tota la propaganda institucional que calgui. Perquè companys, les coses, en democràcia, es decideixen votant.

Salut!

El passat 19 de febrer de 2010 va sortir de festa per Olot amb el seu tiet, que feia mig any que no veia. Primer van anar a la Taverna de dalt, després al Dnit i finalment al City Arms. Aquell hauria estat un dia qualsevol si no fos perquè en arribar al City Arms el guàrdia de seguretat, dirigint-s’hi en castellà, els va prohibir l’entrada. Per què? Van preguntar ells dos. El guàrdia va dir que eren ordres de l’amo. Però quines ordres? “Prohibir la entrada de cualquier marroquí”.

Estupefacte, en Met li va explicar que ha nascut i ha viscut tota la vida aquí i que té el DNI espanyol com qualsevol altra persona, però no va servir de res. Al seu carnet d’identitat hi diu Mohamed (encara que tothom li diu Met), i això és motiu suficient per l’amo del City Arms per prohibir l’entrada a algú. Encara que sigui totalment il·legal -i immoral- fer-ho.»

Aquesta és la carta que vaig enviar a uns quants mitjans de comunicació després que en Med m’expliqués què li va passar. No cal dir que es tracta d’un cas inadmissible de segregació racial, a l’estil apartheid, com el que surt a la foto de dalt, presa en algun racó de Sud-Àfrica entre el 1948 i el 1990.

Aquell dia, però, en Med no estava a Sud-Àfrica, ni era el segle XX. Estava als Països Catalans en ple segle XXI, on els poders públics han de promoure la igualtat de totes les persones amb independència de l’origen, la nacionalitat, el sexe, la raça, la religió, la condició social o l’orientació sexual, i també han de promoure l’eradicació del racisme, de l’antisemitisme, de la xenofòbia, de l’homofòbia i de qualsevol altra expressió que atempti contra la igualtat i la dignitat de les persones.

Per tant, després de fer pública aquesta denúncia, els Mossos d’Esquadra haurien de començar una investigació d’ofici per comprovar que no s’estigui discriminant a cap ciutadà i l’Ajuntament d’Olot i la Generalitat de Catalunya haurien d’emprendre les accions pertinents per tal que no es tornin a repetir. No estem parlant d’una llei “menor” sinó dels drets inalienables que tenen totes les persones.

Espero que abans que tot això passi, el propietari del City Arms d’Olot demani disculpes públicament i rectifiqui la seva postura. Serà el millor per ell, pel seu negoci i pel conjunt de ciutadans i ciutadanes que actualment, al seu local, són tractats de la mateixa manera que seria tractat un gos.

Salut!

Publicat a:
El Punt
Diari de Girona
La Comarca d’Olot
Setmanari La Garrotxa
Opinió Nacional

–
Mesclat – Com goses?

Realment, no ens hem inventat res. Mitjançant les consultes hem aplicat el sentit més essencial de democràcia: “Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu”. La intenció era saber què opinava la gent sobre la independència de la nació catalana i el resultat va ser extraordinari.

A diferència del que van publicar alguns mitjans (entre ells, per sorpresa meva, el setmanari La Garrotxa) i del que van dir alguns responsables polítics amb molt mala memòria (o molt males intencions), la participació assolida va ser un èxit rotund. Comparem, sinó, les dades de participació de les eleccions europees i les dades de participació de les consultes populars a la comarca:

Dels 15 pobles de la Garrotxa que van ser cridats a anar a votar, 6 van tenir un índex de participació més baix que en les europees, 7 van augmentar l’índex de participació i 2 van patir una diferència de menys d’un 1%, és a dir, gairebé no va variar la participació. Si fem una mitjana, a les eleccions europees va anar a votar exactament el 39,25% dels ciutadans amb dret a vot, mentre que a les consultes populars sobre la independència ho van fer el 38,73%. Gairebé els mateixos: Només un 0,52% menys.

Són comparables els dos índexs? De cap manera: Perquè les eleccions europees havien gaudit d’espais gratuïts de propaganda electoral als mitjans de comunicació i perquè eren vinculants i s’hi jugaven tot el que suposa treure cada eurodiputat: Sou de 5.800€ nets al mes, 17.000€ al mes per a contractar ajudants, 3.000€ al mes per a comprar material d’oficina i tot un seguit de viatges i dietes pagades. Per no parlar del poder de decisió política del Parlament Europeu…

És a dir: Vam treure un 0,52% menys de participació que unes eleccions oficials vinculants amb milions d’euros de pressupost al darrere, malgrat que les consultes populars sobre la independència van ser organitzades per gent normal i amb un pressupost total de 8.000€ (que vam posar de la nostra butxaca, per cert).

Però no acaba aquí. Cal dir que els tants% de les consultes populars es calculen en base a una població més nombrosa que la d’unes eleccions normals. A la població de cada eleccions cal sumar-hi la franja d’edat de 16 a 18 anys i les persones immigrades empadronades al poble, que també tenien dret a vot a les consultes però no poden votar en unes eleccions normals.

Desgraciadament, el baix índex de participació d’aquests dos col·lectius va afectar negativament a la participació global. Perquè us en feu una idea, si haguéssim seguit les “normes del joc” que hi ha normalment en unes eleccions normals, probablement hauríem arribat a superar la participació de les europees. Cosa que és extraordinàriament extraordinària i ens ajuda a comprendre la magnitud dels resultats obtinguts.

Tot i l’èxit, però, no ens hem d’amagar que en una societat democràticament sana els índexs de participació haurien de ser molt més alts. No pot ser que unes eleccions oficials obtinguin un 39% dels sufragis. Tampoc unes consultes populars (encara que no fossin oficials). Volem que el poble català sigui un poble madur i democràtic, capaç de decidir sobre totes les qüestions que l’afecten.

És per això que hem promogut aquestes consultes i és per això que continuarem promovent-les fins que tots els ciutadans de la comarca hagin tingut dret a expressar-se democràticament i sense coaccions, en unes consultes impecables organitzativament, neutrals sobre què cal anar a votar i obertes a totes aquelles persones que tinguin per objectiu escoltar què pensa la gent del poble.

Senzillament, perquè creiem que les coses s’han de decidir votant, i no a base d’hòsties.

Salut!

–
Aramateix – 300 anys

Aquests són uns resultats sense precedents. No només perquè s’ha organitzat des de la societat civil, sinó que ho hem fet de manera totalment legal. Encara que alguns ho hagin volgut prohibir no han pogut, perquè no tenien base legal. El més important, però, ha estat que el nostre objectiu era fomentar la participació i ho hem aconseguit. Ho hem aconseguit sense el suport de les institucions, ho hem fet de manera totalment autònoma, amb el suport de molta gent diferent, de totes les tendències i sense cap mena de protagonismes, sinó que tots anàvem a una.

Estem convençuts que avui hem fet la democràcia un xic més forta. Hem recordat que les persones, totes, tenen el dret de poder opinar sobre tots els temes que els afecten. Hem recordat que són les persones del poble les que han de decidir lliurement i sense coaccions quin futur volen pel seu poble. Les que prefereixen el sí, les que prefereixen el no i les que prefereixen votar en blanc. I no només això, sinó que ho hem pogut decidir els que vam néixer aquí i, també, els que no hi van néixer, sense distincions, perquè ells també formen part del poble català i han de ser partíceps d’aquesta decisió col·lectiva.

Volem donar les gràcies a totes les entitats, associacions i partits que s’han adherit a la plataforma. Gràcies a tots els que ens han donat suport, als que ens han ajudat i als que han fet possible la organització de les consultes. Gràcies també als que ens han deixat els locals per fer les votacions i a les diferents personalitats que s’han manifestat a favor que la gent del poble pogués expressar-se avui. Però gràcies, sobretot, a la gent que avui ha anat a votar. Aquest èxit és fonamentalment seu.

Avui, tots nosaltres, hem fet història. Però això no acaba aquí: Dels 21 municipis que té la comarca, 15, que són la majoria, ja han anat a votar i tots ho han fet a favor de la independència. Però encara en queden uns quants. Queden 6 municipis i ja hi podeu pujar de peus que tots ells tindran la seva consulta popular. També Olot. També podrà votar Olot.

No vull allargar-me més, perquè aquí al darrere tinc els representants de les 15 comissions locals que han fet possible la consulta i crec que avui han de ser ells els protagonistes. Començarà a parlar en Pere Soler, coordinador de la comissió local de Besalú…

Besalú, 13 de desembre de 2009

Anna Maria Geli (amb 746 vots) i Manel Poch (amb 710 vots) es saludaven alegres després de conèixer el resultat, a la Facultat de Lletres. Una alegria incomprensible tenint en compte els resultats. Els representants dels estudiants no podíem estar més estupefactes davant d’aquest panorama.

Després d’intentar deslegitimar els processos democràtics que van endegar els estudiants contra el Procés de Bolonya, dient que els dos referèndums que havíem realitzat de forma oficial no eren legítims per haver aconseguit un 14,76% i un 18,10% respectivament, els dos candidats ara donen per bones unes eleccions que han assolit el 21,38% de participació.

Cal tenir en compte que els dos referèndums eren no-vinculants, a diferència de les eleccions al rectorat, que sí que són vinculants. Per la qual cosa la participació s’hauria d’haver disparat aquesta vegada. Però no ha estat així, tan sols hi ha hagut una diferència d’un 5% i un 3%, respectivament. És a dir: Una participació mediocre per unes eleccions a rectorat.

Vistos els resultats, doncs, no puc fer altra cosa que exigir la convocatòria de noves eleccions al rectorat, amb nous candidats. És impensable que tot i la participació absolutament ridícula i el gran pes del vot nul i el vot en blanc, es vulgui mirar cap un altre costat i governar, durant 4 anys més, malgrat tenir la immensa majoria de la universitat d’esquenes. No és ètic per a la democràcia universitària, ni convenient per a una bona governabilitat de la UdG els propers anys.

«He esgotat totes les vies institucionals possibles»

Prenc la decisió d’abandonar el càrrec de representació institucional dels estudiants després d’una reflexió profunda. Durant els dos darrers anys he assumit el càrrec amb responsabilitat i lleialtat institucional. No ho ha fet així el rectorat.

El rectorat de la UdG ha intentat una vegada i una altra deslegitimar el propi òrgan institucional de representació dels estudiants de la UdG (per no dir els òrgans de representació i participació directa, que ni tan sols es contemplen als estatuts de la UdG). Ha intentat minvar-ne la participació impedint-ne les eleccions anticipades que tothom demanava i ha fet cas omís de totes les reclamacions dels estudiants durant aquest temps.

Em temo que per més que segueixi treballant-hi, és impossible aconseguir res més davant d’un panorama com aquest. Tots els esforços per a fer propostes constructives, realistes i raonables, xoquen contra la mateixa paret de sempre. El “no” sistemàtic del rectorat a totes les propostes dels estudiants, siguin bones o dolentes.

«Dimiteixo, doncs, com a protesta per la situació de manca de democràcia i participació que vivim a la UdG i per exigir noves eleccions al rectorat»

Aquesta és una decisió unipersonal i només afecta al Coordinador del Consell d’Estudiants. La tasca de coordinació del Consell l’assumirà, fins que no hi hagi noves eleccions, una Comissió Gestora formada pels membres de la Comissió Permanent del Consell d’Estudiants.

Jordi Gasulla i Flavià
Girona, 18 de novembre de 2009

Martin Luther King va dir:
La covardia es pregunta: És segur?
La conveniència es pregunta: És política?
La vanitat es pregunta: És popular?
Però la consciència es pregunta: És correcte?
I arriba un moment en el qual hom ha de prendre una posició que no és ni segura, ni política, ni popular. Però hom la ha de prendre perquè és la correcta.

Doncs bé, ahir a la nit, quan em vaig asseure al davant de l’ordinador, em vaig plantejar com hauria de ser el discurs que us llegís avui.

Podia anar per lo segur, sense assenyalar a cap persona ni administració en concret així no em buscaria problemes, però vaig pensar que això seria covard.

Podia anar a fer política, oblidar-me dels problemes de la societat i pensar només en la universitat i la capelleta de cadascú, que és el que alguns creurien “convenient”.

Podia dir quelcom popular, animant a l’esforç, l’entusiasme, la coordinació, la participació, la innovació, l’excel·lència… Però llavors potser serien tot paraules buides, i aquest discurs seria en va.
Així que vaig decidir escriure quelcom que probablement no és segur, ni polític, ni popular.

L’any passat els estudiants vam passar mesos intentant parlar amb el rectorat perquè no vèiem gens clar el procés d’adaptació dels estudis al nou Espai Europeu d’Educació Superior. Tirar endavant una conversió dels estudis a graus sense el finançament necessari comportava uns quants perills:

Sense diners, no es poden desdoblar els grups.
Sense diners, no es poden fer més tutories.
Sense diners, no es poden passar els estudis de 3 anys a 4.
Sense diners, no es pot iniciar una nova etapa educativa anomenada Màster.
Sense diners, no es pot garantir la igualtat d’oportunitats per a totes les famílies a l’hora d’accedir als estudis universitaris.

Sense diners, en definitiva, només podem obtenir una universitat mediocre que per sobreviure ha de signar els convenis que siguin, amb les empreses que siguin, i amb les condicions que siguin. Perquè l’estat no vol mantenir els costos de la universitat pública.

La degradació intencionada de la universitat pública és un fet que s’està produint i sembla que ningú ho vulgui reconèixer, però no ens mamem el dit, hi ha molts Millets que els interessa.

S’estan augmentant les despeses molt més del que s’augmenta el finançament públic. (Qui pagarà la resta? ¿Les famílies, que prou feines tenen per pagar les matrícules actuals, que no compten ni amb la meitat de beques que serien necessàries?)

Les actes dels Consells de Govern parlen per sí soles: Durant els últims mesos la UdG ha intentat privatitzar estudis que haurien de ser públics, provant d’adjudicar-los a centres privats adscrits, que portarien la marca de la UdG però que comptarien amb tots els inconvenients d’estar en un centre privat, elititzant encara més l’accés a la universitat i condemnant a la gent amb menys recursos a no poder-hi accedir.

Senyores i senyors del govern català, si us plau, facin el favor d’augmentar molt més el finançament de la universitat pública i d’exigir el finançament que ens pertoca (que tots sabem quin és!). No prioritzin el partit a la societat a la qual representen.

Senyores i senyors del rectorat entrant, si us plau, facin el favor de fer les coses amb la màxima professionalitat i responsabilitat possible. El que pressupostàriament no és possible, no és possible. Exigeixin a qui toqui que proveeixi a la Universitat de Girona del finançament necessari per a tirar endavant tot el que se’ns ha venut.

Però no es donin per vençuts: Recordin que “Les persones no es recorden pel nombre de vegades que fracassen, sinó pel nombre de vegades que tenen èxit”. Ho va dir Thomas Edison.

I per acabar, senyora Anna Maria Geli, si us plau, demani disculpes als estudiants per a negar-se a convocar eleccions anticipades al Consell d’Estudiants (quan aquest feia més de vuit mesos que li ho demanava contínuament) simplement per no voler que hi hagués una veu crítica al Claustre abans de les eleccions al rectorat.

Moltes gràcies.”

Jordi Gasulla i Flavià
Coordinador del Consell d’Estudiants de la UdG

No sé en quin moment de la meva vida vaig decidir que aquesta no tindria sentit si no la dedicava a canviar el món, però sí que encara puc recordar aquell nen de 1r d’ESO que es va presentar a delegat de classe amb un discurs de foli i mig. La importància de la participació dels estudiants en el canvi de sistema educatiu i, en conseqüència, en la construcció d’una societat millor, eren conceptes que ja llavors, d’una manera o una altra, ja em voltaven pel cap.

En la tasca de delegat de classe vaig començar a experimentar què era això de defensar els propis drets davant de professors i institucions immobilistes, de sentir a dir sempre els mateixos discursos però no veure cap canvi real, de patir diferents tipus de represàlies com a fruit de tot això. Si en podria explicar, de batalletes…

Va ser durant aquests primers tres anys d’institut quan vaig tenir el primer contacte amb estudiants més grans que jo que militaven a la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC), i durant el curs 2002/2003 vaig decidir fer un pas més, entrant al sindicat i organitzant una assemblea de delegats sense demanar l’autorització ni la presència de l’equip directiu del centre. Ara pot semblar poca cosa, però això en un institut sembla una muntanya.

L’any 2006 la CEPC es va fusionar amb l’Alternativa Estel, creant el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, una nova esperança pel moviment estudiantil que ens va animar a pujar el llistó. L’any de marxar de l’institut, el curs 2005/2006, deixava un nucli del SEPC amb presència a tots els instituts de la comarca i la satisfacció de saber que al darrere hi havia un grup de gent sensata i treballadora. Em preparava per a militar a la universitat.

Per sort, el nucli de la universitat tenia la seva pròpia dinàmica. De tant en tant aportava el meu granet de sorra, però la batuta la portaven la gent que feia més anys que estava a la UdG. Tot i així, em vaig animar aviat. Vaig ser escollit delegat de classe i el mateix curs em vaig presentar pel SEPC com a representant dels estudiants al Claustre. També vam presentar un equip per a coordinar el Consell d’Estudiants, però per una diferència de tres vots no ho vam aconseguir.

Un cop situat al marc universitari, el curs 2007/2008 vaig entrar a la Secretaria Tècnica de Secundària del SEPC i a la UdG vam tornar a presentar un equip per a coordinar el Consell d’Estudiants. Aquesta vegada ho vam aconseguir, cosa que permetia iniciar una transformació interna important, començant per entendre el Coordinador com a portaveu d’una assemblea de representants i no com un càrrec amb capacitat de decisió. També va ser positiu perquè els mitjans ens feien molt més cas que abans, i això ajuda a escampar el missatge (entrevistes d’una pàgina, notícies regulars, etc.).

L’any 2008 vaig ser elegit, un altre cop, com a Coordinador del Consell d’Estudiants pel SEPC, cosa que ens va permetre afrontar les mobilitzacions contra el procés de Bolonya del 2008/2009 amb una doble legitimitat: La que t’atorguen els estudiants mitjançant referèndums i assemblees; i la que t’atorguen els mitjans de comunicació pel càrrec institucional que ocupes. Assemblea d’estudiants i Consell d’Estudiants van anar junts, des del principi fins el final, en la defensa de la universitat pública.

Però això s’ha acabat, i em quedo amb el record dels 7 anys que han influït més en la meva manera de ser i en la meva vida. El que sóc ara és fruit de totes les experiències, de totes les lluites, de totes les victòries i derrotes d’aquests anys. M’emporto la sensació d’haver après moltíssim (més que en qualsevol classe). Però, per què no dir-ho, també m’emporto la sensació de la feina inacabada.

El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans pot -i ha de- continuar sent la organització referencial pels estudiants del nostre país. Els meus principis i idees es reflecteixen directament en el projecte educatiu i de país que defensa. Malgrat tot, considero que les formes amb què transmet aquest missatge encara han de millorar molt. Per sort, com quan me’n vaig anar de l’institut, me’n vaig sabent que hi haurà molta gent disposada a fer aquest canvi.

El país està canviant molt ràpidament i el SEPC té una responsabilitat enorme en aquest canvi. És el que ha de formar els futurs lluitadors i lluitadores del país i el que ha de traslladar la reflexió, la crítica i la iniciativa a tots els joves del país. Cada cop són més les persones que veuen que no podem continuar igual que sempre, però ens cal trencar amb els vocabularis, les estètiques i les simbologies que ens fan semblar una tribu urbana més. Cal parlar el mateix idioma que la gent no-militant per tal que puguin comprendre i fer seu el nostre missatge. Ens hi juguem ser majoria o un reducte marginal.

Podria allargar molt aquest escrit. Però no és el dia.

Una abraçada gegant a tots els que m’heu acompanyat en aquests anys. He après coses de tots i cadascun de vosaltres, sense excepcions. Moltes gràcies i moltíssims ànims. Ens continuarem veient, lluny de la lluita estudiantil, però amb els mateixos objectius. Compteu amb mi sempre que sigui necessari.

Salut!

–
Obrint Pas – Som

Perdre temps defensant el dret de la gent a votar ara per ara és malbaratar esforços en un tema que no és prioritari. És per això que he decidit no promoure la democràcia, com a molt acompanyaré qualsevol iniciativa de la societat civil destinada a fomentar-la.

Sí, ja sé que tinc molt de poder polític i que la meva aportació seria molt important per a construir un estat democràtic, però ara no toca. Això potser implicarà viure durant un temps en un règim antidemocràtic, on el poble no pot decidir el seu futur, però què hi farem, tu, hi ha coses més importants a la vida.

Bé, paro de dir bestieses… Només volia reproduir durant una estona el paper patètic que està fent Convergència amb les consultes populars sobre la independència. Aquesta postura que diu “no promouré consultes, però les acompanyaré allà on algú les impulsi”. Si a aquesta frase hi canviem “consultes” per “democràcia”, el resultat posa la pell de gallina.

Les consultes populars són la base de qualsevol estat democràtic. La democràcia (segons el diccionari) és aquell sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els ciutadans en la presa de decisions d’interès col·lectiu.

La postura de Convergència, de no defensar i promoure incondicionalment consultes populars sobre la independència, o qualsevol altre tema, demostra una vegada més la mediocritat de molts dels polítics actuals, que no són capaços ni de defensar els principis democràtics.

No vull parlar del PSC (que s’hi ha mostrat radicalment contrari), o d’ICV (que juga a la puta i la Ramoneta). O perquè no dir-ho, d’Esquerra Republicana de Catalunya, que després d’anys al govern només ha reaccionat quan la CUP ha presentat mocions en pobles on té regidors. Avui em vull centrar en Convergència.

La independència de la nació catalana la aconseguirem quan es sumin almenys dos factors imprescindibles: La mobilització ciutadana, que Arenys de Munt ens ha ensenyat molt bé per on ha d’anar, i l’acció política, que ha d’estar a l’alçada de la mobilització ciutadana, treballant unitàriament (pel país i no pel partit) i planant-se quan faci falta.

Gandhi deia la següent frase: “Quan hom comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d’home, cap tirania el pot dominar”. Ja és hora que els polítics se la facin seva; o que la societat faci net d’aquests polítics.

Salut!

Publicat a: Opinió Nacional (21/09/2009)

Veient el poder que té aquesta gran empresa, vaig decidir fer una cerca ràpida i em vaig trobar un article d’El Gos Feral que parlava de les xarxes socials i comparava la filosofia que segueix Google (el qual sortia molt ben parat, tot i que algun dia ja en parlarem) amb la que segueix Facebook (que hauríeu de llegir vosaltres mateixos).

En aquell moment vaig decidir no buscar més i prescindir d’una eina que no necessitava per res, però al cap d’una setmana va sortir el tema amb uns amics que ja s’havien fet Facebook. Jo els vaig preguntar què tenia d’extraodrinari. I em van explicar la magnitud de la xarxa social que representa. Trobes moltíssima gent, allargues la llista d’amics, veus les fotos d’aquells qui en pengen, pots jugar a jocs, escriure comentaris al mur de l’altra gent, lligar, etc.

A través del Facebook pots contactar amb molta gent, sí. I vaig estar plantejant-me seriosament si fer-me’n un. Per acabar-me de decantar, però, vaig buscar opinions en blocs, que sempre ajuda. Un explicava que la base del Facebook era el morbo, i que per això no se’n feia; un altre, deia que no li agradava per ser un espiral d’invitar gent i més gent, que promocionava valors que no toquen i tot al servei d’una gran empresa.

Aprofundint més, aquest altre deia que el Facebook servia únicament per a posar-se etiquetes, espiar i ser espiat, que s’havia fet una compta feia temps i que a part de contactar amb gent que havia perdut de vista no li havia servit per gaire res més. I l’últim, que posava de manifest la incapacitat de distingir entre tipus d’amics: O ho deixes veure tot, o no deixes veure res, però sense opcions intermitges. A més, adjuntava un vídeo interessant:

Arribat a aquest punt vaig posar-me en contacte amb uns altres amics per parlar sobre el tema. En el correu electrònic que els vaig enviar exposava un parell de raons per oposar-se a fer el joc a aquesta enorme xarxa social sota control privat. Desgraciadament, en poca estona, introduint al Google els seus noms, vaig adonar-me que d’aquella desena d’amics, tots menys un ja tenien Facebook…

Si ens guiem per les meves amistats -cosa que mai hem de fer-, doncs, podem concloure que gairebé tothom ja ha cedit una part de la seva vida personal a aquesta gran empresa. ¿Però, a canvi de què, la gent accedeix a donar tanta informació i a pujar tantes fotos i vídeos i dades privades a internet?

Com a responsable de la Greda de la difusió per internet, aquests dies n’he creat la pàgina al Facebook, que ha de servir per difondre el que fem a la gent que ja està dintre d’aquesta xarxa. Amb una setmana, 150 persones s’han fet admiradores i rebran periòdicament les fotos, vídeos, convocatòries, etc. que la Greda pengi. Si comptem que cadascú té 200 amics de mitjana, podeu comptar la quantitat de gent que ho veurà en poc temps. A part, he fet que no calgui tenir una compta al Facebook per veure’n tot el contingut (cosa que no es pot fer amb un usuari personal).

Això m’ha fet tornar a pensar… I he buscat perfils de persones individuals que no siguin com la majoria (és a dir, que no pengin fotos de les borratxeres, s’incloguin en grups estúpids i facin poca cosa més). He trobat el cas de l’Èric Bertran, que ha aconseguit explotar a la perfecció aquesta eina i no para d’actualitzar el perfil amb informacions polítiques (d’actes i campanyes), i que per tant l’utilitza amb una finalitat social i no lúdica.

Sembla evident que el Facebook té un problema seriós de manca de privacitat. Hi ha coses que no pots controlar (pots treure una etiqueta d’una foto, però no la pots esborrar, per exemple). D’altra banda, si hi entres, tens la possibilitat d’arribar a milers de persones en qüestió de pocs minuts, cosa que és molt important pels que creiem que tenim idees revolucionàries que cal escampar.

Hauria estat bé que la gent es plantés -abans de cedir tota aquesta informació- i exigís una política de privacitat diferent. Però tenint milers de persones, com les teneim, connectades al Facebook, ¿no és una gran oportunitat aprofitar-ho per introduir-hi un missatge transformador? És cert que correm el risc de la pèrdua de privacitat, ¿però no és també cert que per canviar el món ens hi haurem de jugar molt més que això?

Suposo que si els grans personatges de la nostra història que van deixar la vida per defensar la justícia es trobessin en aquest dilema, el solucionarien ràpid. Ells van ser capaços de morir per canviar la seva realitat. La nostra privacitat, al cantó d’això, és massa poca cosa com per no voler-la arriscar. Seria més còmode no fer-ho, però també seria més còmode no sortir a les portades dels diaris i ho hem de fer per poder escampar noves idees.

Sí… Crec que tard o d’hora entraré a Facebook, com qui entra a Matrix, per tal de canviar el món.

Salut!

–
Els Pets – Soroll