La setmana passada no va ser una setmana qualsevol. Després de 7 anys implicat en el sindicalisme estudiantil independentista i d’esquerres, vaig decidir posar fi a aquesta etapa de la vida per a dedicar-me amb molta més energia a altres projectes engrescadors que comencen a prendre forma a La Garrotxa i a la resta del país.
No sé en quin moment de la meva vida vaig decidir que aquesta no tindria sentit si no la dedicava a canviar el món, però sí que encara puc recordar aquell nen de 1r d’ESO que es va presentar a delegat de classe amb un discurs de foli i mig. La importància de la participació dels estudiants en el canvi de sistema educatiu i, en conseqüència, en la construcció d’una societat millor, eren conceptes que ja llavors, d’una manera o una altra, ja em voltaven pel cap.
En la tasca de delegat de classe vaig començar a experimentar què era això de defensar els propis drets davant de professors i institucions immobilistes, de sentir a dir sempre els mateixos discursos però no veure cap canvi real, de patir diferents tipus de represàlies com a fruit de tot això. Si en podria explicar, de batalletes…
Va ser durant aquests primers tres anys d’institut quan vaig tenir el primer contacte amb estudiants més grans que jo que militaven a la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC), i durant el curs 2002/2003 vaig decidir fer un pas més, entrant al sindicat i organitzant una assemblea de delegats sense demanar l’autorització ni la presència de l’equip directiu del centre. Ara pot semblar poca cosa, però això en un institut sembla una muntanya.
L’any 2006 la CEPC es va fusionar amb l’Alternativa Estel, creant el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, una nova esperança pel moviment estudiantil que ens va animar a pujar el llistó. L’any de marxar de l’institut, el curs 2005/2006, deixava un nucli del SEPC amb presència a tots els instituts de la comarca i la satisfacció de saber que al darrere hi havia un grup de gent sensata i treballadora. Em preparava per a militar a la universitat.
Per sort, el nucli de la universitat tenia la seva pròpia dinàmica. De tant en tant aportava el meu granet de sorra, però la batuta la portaven la gent que feia més anys que estava a la UdG. Tot i així, em vaig animar aviat. Vaig ser escollit delegat de classe i el mateix curs em vaig presentar pel SEPC com a representant dels estudiants al Claustre. També vam presentar un equip per a coordinar el Consell d’Estudiants, però per una diferència de tres vots no ho vam aconseguir.
Un cop situat al marc universitari, el curs 2007/2008 vaig entrar a la Secretaria Tècnica de Secundària del SEPC i a la UdG vam tornar a presentar un equip per a coordinar el Consell d’Estudiants. Aquesta vegada ho vam aconseguir, cosa que permetia iniciar una transformació interna important, començant per entendre el Coordinador com a portaveu d’una assemblea de representants i no com un càrrec amb capacitat de decisió. També va ser positiu perquè els mitjans ens feien molt més cas que abans, i això ajuda a escampar el missatge (entrevistes d’una pàgina, notícies regulars, etc.).
L’any 2008 vaig ser elegit, un altre cop, com a Coordinador del Consell d’Estudiants pel SEPC, cosa que ens va permetre afrontar les mobilitzacions contra el procés de Bolonya del 2008/2009 amb una doble legitimitat: La que t’atorguen els estudiants mitjançant referèndums i assemblees; i la que t’atorguen els mitjans de comunicació pel càrrec institucional que ocupes. Assemblea d’estudiants i Consell d’Estudiants van anar junts, des del principi fins el final, en la defensa de la universitat pública.
Però això s’ha acabat, i em quedo amb el record dels 7 anys que han influït més en la meva manera de ser i en la meva vida. El que sóc ara és fruit de totes les experiències, de totes les lluites, de totes les victòries i derrotes d’aquests anys. M’emporto la sensació d’haver après moltíssim (més que en qualsevol classe). Però, per què no dir-ho, també m’emporto la sensació de la feina inacabada.
El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans pot -i ha de- continuar sent la organització referencial pels estudiants del nostre país. Els meus principis i idees es reflecteixen directament en el projecte educatiu i de país que defensa. Malgrat tot, considero que les formes amb què transmet aquest missatge encara han de millorar molt. Per sort, com quan me’n vaig anar de l’institut, me’n vaig sabent que hi haurà molta gent disposada a fer aquest canvi.
El país està canviant molt ràpidament i el SEPC té una responsabilitat enorme en aquest canvi. És el que ha de formar els futurs lluitadors i lluitadores del país i el que ha de traslladar la reflexió, la crítica i la iniciativa a tots els joves del país. Cada cop són més les persones que veuen que no podem continuar igual que sempre, però ens cal trencar amb els vocabularis, les estètiques i les simbologies que ens fan semblar una tribu urbana més. Cal parlar el mateix idioma que la gent no-militant per tal que puguin comprendre i fer seu el nostre missatge. Ens hi juguem ser majoria o un reducte marginal.
Podria allargar molt aquest escrit. Però no és el dia.
Una abraçada gegant a tots els que m’heu acompanyat en aquests anys. He après coses de tots i cadascun de vosaltres, sense excepcions. Moltes gràcies i moltíssims ànims. Ens continuarem veient, lluny de la lluita estudiantil, però amb els mateixos objectius. Compteu amb mi sempre que sigui necessari.
Salut!
–
Obrint Pas – Som
Des de qui moltes vegades ha debatut amb tu, una forta abraçada. El que has fet no hi ha molta gent que ho faci. Has mogut conciències foragitant-les de la adormidera que és la societat actual.
Aquest article teu és un comiat i com a tal no et preguntaré coses com “Per qué ho deixes?, etc……”. Només voldria preguntar-te una única cosa:
I ara …… qué?.
Ja saps que a mi i a usn quants ens vas ensenyar moltes coses… tu eres sempre qui ens donava lliçons, i tot i que molts no les respectaven, quedaven en nosaltres i imagino que tot plegat ha influit a que ara estiguem en la mateix òrbita política i social, la del veritable canvi, i la del canvi intel·ligent.
Salut i endavant!
Certament crec que has fet més feina de la que sembla. Has mostrat paraula i compromís, empenta, voluntat i ganes de tirar endavant amb el que creus. Ja deus saber que no es fàcil que algú ho faci.
Jo m’hi he de posar en serio que sinó la consciència no em deixarà en pau i perquè sinó no serveix de res tot el que pugui dir si aquestes paraules no prenen forma d’accions.
Tu decideixes. De feina no te l’acabaràs i tots necessiten suport.
PD: Aviam si vas algun dia més a Xoriguers que m’han dit que no hi vas gaire… xD M’ho han xivat!
Salut!
Ja n’hem parlat, però crec que has pres una decisió coherent i totalment respectable. Aquests 7 anys has aportat moltíssim i estic segur que estiguis on estiguis d’ara en endavant seguiràs aportant. Saber la teva opinió sobre les coses em tranquil·litza i m’ajuda a orientar-me, ja ho saps. Espero que no deixem mai de parlar i discutir!
Bé, a mi m’agradaria fer un cafè amb tu i acabar de parlar amb calma de tot plegat. Tot i que podem trobar petites (i no tant petites) discrepàncies en diversos temes, valoro molt tota la feina que has fet i que -espero-segueixis fent, ja sigui a les comarques nord-orientals o a on faci falta.
I res, n’hi ha d’altres que seguirem al moviment estudiantil que, tot i que potser ara no és el mateix que ens va servir com a eina de referència per transformar el nostre petit entorn – l’institut, en aquells moments-, ens esforçarem per recuperar-ho i, com sempre, per seguir intentant millorar.
Una abraçada!
Jordi,
Arribaràs lluny, i no és un tòpic. Ho crec de debò, i molta gent pensa com jo. Ànims i endavant, espero que tot et vagi molt bé. Segur que ens anirem trobant en aquestes causes que compartim.
En primer lloc, felicitar-te per la trajectòria que has dut fins ara, sempre compromès amb els teus companys. En segon lloc, animar-te en el camí que sé que emprens, però també, des de la posició que em permet tenir més anys que tu, avisar-te que no tot serà fàcil, que estiguis preparat per rebre més d’una ganivetada per l’esquena i per ser objecte de temptacions. Sé que estàs preparat per vèncer-les i que el teu discurs d’esquerres, socialista i independentista, no canviarà, però és feina dels grans dir-vos als joves: vigileu, que el lloc corre pels carrers… Fins aviat i una abraçada.
El teu compromís és innegable en tots els àmbits en que has participat i participes; ben segur que amb encerts i errades, però innegable de totes totes.
Això em fa preveure que, des d’altres àmbits i per altres qüestions, seguirà essent així, perquè penso que la gent fa el fa perquè és com és.
Estic convençut que ens trobarem en punts concrets dels nostres camins, amb acords unes vegades i amb discrepàncies en d’altres, perquè els nostres camins són força paral•lels, donat que molts dels nostres volguts objectius són comuns.
Desitjo que hi hagi més del primer (acords) que del segon (discrepàncies) però sigui com sigui, el màxim respecte pel que facis i l’agraïment per ser com ets.
Uns, sens dubte, et trobaran a faltar (SPEC) i d’altres (qui sap qui? segurament ni tu ho saps del tot.) estaran ben contents.
La vida és així: un camí fet d’etapes diverses.
Una abraçada, company!
Ei Jordi!
Doncs no se què dir-te, però crec que has fet el correcte, si era el que de veritat desitjaves!
Una abraçada!
Ja saps què en penso de tot això. Em sap molt greu el que ha passat, pq he conegut poca gent que cregui tan amb el SEPC com tu.
També t’haig de dir que tu vas ser el que va iniciar el moviment estudiantil a Olot, i així donant pas al nou relleu generacional a la EI de la Garrotxa.
També recordo la mani de la foto, amb el seu famòs: “Gràcies per la vostra assistència, a partir d’ara l’acte queda desconvocat pel SEPC”. O alguna cosa així. Tot pq no teníem permís per fer la mani. La única mani que he vist a Olot mai..
Res, dic tot això pq de vegades ens quedem amb un mal regust de boca quan passen aquestes coses, i vull que t’adonis que la culpa no és teva, i que has fet coses molt boniques pel moviment estudiantil.
Hi ha pocs revolucionaris com tu, malgrat el que diguin
(Iea, queda demostrat que no sé escriure xD)
Malparit! Kè fas, boig! Stas pillat!
Ara que jo entro tu marxes! Que no et vegi pel carrer! Ki m’ajudarà a petar els puretes?!
Enfi, que a mi també m’agradaria parlar-ne bastant del tema, d’amic a amic. Fa temps que no ho hem fet, si és que mai ho hem fet de debò. És una oportunitat per xerrar de tranquis.
Això no és cap final, clar. És un canvi, i espero que no et sàpiga greu canviar. Al final ja ho veus, jo també he entrat. M’has fet créixer un minigasu al cap que m’anava dient que entrés al coi de sindicat…
Wenu, molta salut i a veure quan coincidim en alguna assemblea de Maulets o del que vingui.
Morrejos a diverses parts