Crec que avui és el dia indicat per penjar un text que vaig escriure el novembre de l’any passat. No tenia previst publicar-lo (ja entendreu perquè), però aquí el teniu… Deia així: «Ara mateix tinc mil pensaments caminant a tota pastilla per la sala principal del meu cervell…
La criatura sudanesa de la fotografia és la personificació de la misèria que vam deixar els “països civilitzats” quan vam fotre el camp del continent africà. Posaria més cometes a “civilitzats”, però podria no acabar mai. Això de fotre el camp, però, és un dir. Perquè ja em direu quina descolonització és aquella que se’n va l’exèrcit i continues tenint el país lligat econòmicament, política i militar (ah, però des de fora).
Suposo que molts, en veure la foto, haureu despertat sentiment de tristesa, compassió, pena, resignació… Tristesa per veure un ésser humà patint una cosa que mai patireu. Compassió per una criatura que es mor mentre jaiem davant l’ordinador. Pena per la quantitat de gent que mor cada dia en aquestes circumstàncies. Resignació perquè sabeu perfectament que quan acabeu de llegir no fareu res per canviar aquesta situació. Què puc fer jo? És feina dels governs… Una persona sola no pot canviar res…
Suposo que ara mateix faig ràbia… Fa ràbia que et diguin a la cara que ets un conformista, que hi ha desgràcies al món i que tu les toleres, que hi ha gent patint gana perquè no té què menjar (això que tu no sabràs mai què és)… Sí, fa ràbia que et recordin que vius de puta mare. Perdona, que injust que sóc…
T’hauria de demanar permís per fer una crítica a la teva suposada humanitat? Hauria de dir-te que si no et sap greu t’he de dir que això que passa es perpetua cada dia que passa i que també és culpa teva, que no hi fas res? Hauria de trobar algun eufemisme simpàtic per no ferir-te i al mateix temps convèncer-te de fer alguna cosa al respecte?
Sàpigues que no t’ho estic dient a tu, lector que passes pel bloc de tant en tant. En realitat li dic al meu jo futur. Perquè és el tipus de bronca que m’agradarà llegir, de la meva pròpia mà, si algun cop deixo de lluitar per canviar les coses.»
Així acabava…
I com aquest text, en tinc algun altre de guardat que em recorden de tant en tant que no visc en una bombolla de felicitat i abundància. Visc en un món on que, a quatre hores d’avió, hi ha una nena com la que Kevin Carter va fotografiar l’any 1994 i que esperava a morir de gana per alimentar el voltor.
I cada cop que em llegeixo això, ploro… I penso… I m’indigno moltíssim… I torno a entendre que la meva vida no tindrà sentit si no la dedico a deixar el món una mica millor del que me l’he trobat.
Salut!
Gràcies per recordar-me que sóc un burgès fill de papà conformista, això sí: vestit de roig.
no, no em fas gens de ràbia perque sé que tens raó, però no només t’ho has de recordar al teu “jo futur”…
d’això hauria de ser conscient tota la societat perquè ho sento… vivim en una societat conformista en la que (torno a dir que ho sento) m’hi incloc
Em recordes a algú del meu passat
muaa*
Ho veus, t’esgarrifes, fas consciència i, quan et sents impotent plores. Al cap d’una estona, deixes de plorar. Què pots fer?. De coses a arreglar n’hi han tantes que és impossible que puguis fer res més que actes simbòlics. No és just que ens sentim culpables de tot el que hi ha de dolent al món.
I doncs?. Hem de seguir ignorant a qui ho passa malament?. No, és clar que no. El que cal fer és actuar amb consciència en el dia a dia. Que no serveix de res?. Jo penso que sí serveix. Posaré un exemple. Jo fa uns dies, em vaig trobar un pidolaire pel carrer. Em demanava l’euro del carro del súper. Li vaig donar. Em va mirar amb molt d’agraïment. No va dir res. Em vaig sentir bé durant unes hores. Desprès em vaig adonar que poc o res havia realment fet per a ell. Abans de ahir mel vaig tornar a trobar. Li vaig acostar l’euro i no el va voler. Em va saludar afectuosament i em va dir que ja tenia una feina.
Sovint els petits detalls de molta gent poden fer canviar el món en que vivim. Lentament sí, però sempre endavant. Una mirada a la història de la Humanitat ens dona una clara regressió del dolor i la injustícia. Hem avançat tot i que encara queda molt per a recórrer.
En una pel•lícula (“El gurú”) un savi contava un conte per a la gent que mirava la televisió: “Un matí a la platja hi havia un munt d’estrelles de mar. La borrasca les havia enviat a la sorra i es movien angunioses davant una mort segura al sol. Una nena petita les anava agafant una a una i les tornava a l’aigua. El seu pare li va dir que era inútil, que només en podria retornar unes poques de totes les que allà hi havia, que no s’hi cansés, que quina importància tenia el que estava fent. I la nena li respongué que per a les que pogués retornar a l’aigua MOLTA”.
Res més a afegir-hi.
Bones jordi
Mai s’aplicarà un sistema econòmic d’ordre mundial social i just per la humanitat, Els que tenen la graella pel màneg no ho permetran, és veritat que la frustració far ganes de plorar, però les llàgrimes desfogan, és necessàri, potser arribarà un dia en que El Homo sàpiens haurà evolucionat lo suficient el seu cervell emocional i la seva empatía i la seva socialització fins punt d’organitzar un repartiment qualitatiu i quantitu de les necesitats bàsiques, sense necesitat de abassegar poder i mirar-se el melic.