Aquests mesos estan sent molt moguts per a l’executiva nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya (bé, diguem-n’hi Esquerra). I no ho dic perquè l’estat espanyol se’ns passegi amunt i avall amb terminis pel nou finançament, sinó per les disputes internes que tots coneixem.
Per qui no estigui al cas: Després d’un Congrés Nacional -que és com es diu l’assemblea general dels militants d’Esquerra-, va quedar palès que la gent que estava en contra del tripartit era una minoria. De quatre candidatures a la presidència del partit, les dues que representaven la defensa del tripartit (Puigcercós i Carod-Rovira) van obtenir el 63,9% dels vots.
Això va indignar a molta gent, en especial a aquella que porta anys pencant des de la base i que, després de difondre el missatge independentista arreu del país, sentien com, al carrer, se’ls criticava per mantenir un govern clarament espanyolista amb el PSC. Bé, a hores d’ara suposo que ningú es queixarà si n’hi començo a dir directament PSOE.
Una de les persones emprenyades és el que va ser un dels candidats a la presidència del partit, Joan Carretero. Aquest metge de Puigcerdà és dels que pensa que primer hem d’assolir l’estat propi i després decidir quines polítiques socials duem a terme, i evidentment no li va agradar l’estratègia d’haver de governar amb un partit espanyolista…
Vist això, la decisió de Carretero ha estat marxar d’Esquerra i presentar una candidatura nova a les properes autonòmiques, ni d’esquerres ni de dretes, que té com a únic objectiu assolir la independència de Catalunya. I això em fa venir al cap unes quantes reflexions…
Si Carretero hagués guanyat el Congrés Nacional d’Esquerra no s’hagués escindit, per la qual cosa hagués continuat pensant que la independència la ha de proposar una majoria nacionalista al parlament composada hipotèticament per ERC i CiU (no?). En aquest cas, es deixava de banda les discrepàncies esquerra-dreta per prioritzar l’assoliment d’un estat propi, però sempre des de partits diferents que arriben a un acord polític puntual.
Per tant, Carretero proposa la candidatura unitària després de tenir problemes amb el seu partit. I la pregunta és, ¿es pensa el senyor Carretero que els independentistes dels altres partits abandonaran la seva feina pel país per seguir-lo a ell en aquesta proposta emancipadora que neix exclusivament pel seu desencís amb Esquerra?
Siguem realistes. Si volia tirar endavant una candidatura política unitària no hagués protagonitzat aquesta picabaralla per governar el partit, sinó que hagués fet el possible per unir els partits nacionalistes en una coalició sobiranista per a les properes eleccions. És a dir, no crear una candidatura-bolet, sinó unir les candidatures potencialment independentistes.
Tal com ho ha fet, doncs, s’ha condemnat al fracàs, perquè si bé els que estan més indignats s’hi sumaran (així com alguna gent que no estava posada enlloc), la majoria continuaran treballant des dels seus partits, que a més revalidaran els seus resultats (especialment CiU, gràcies al desgast del tripartit).
La gent es prendrà Reagrupament com un vot -independentista- de càstig amb Esquerra. Els resultats que obtindrà seran molt minsos si no canvia res i el que haurà aconseguit és que el seu intent de plebiscit per la independència acabi transformant-se en una derrota per a l’independentisme en general.
Sóc independentista i sóc dels que crec sincerament que podem aconseguir-ho. Però així no, Carreteto. I em dol haver de presenciar una escena així de trista.
Salut!
Publicat a: Opinió Nacional (20/06/2009)
–
Brams – Guanyarem
Lúnic objectiu de Carretero es dinamitar el tripartit atacant l’esgraó més dèbil, la sempre aturmentada ERC per posar un gobern de dretes, rural i cacic com ell, amb la capital a Puigcerdà i una llei electoral que doni el 90% de la representació aprlamentaria al pirienu i un diputat a la provincia de Barcelona!
Benvingut, Arqueòleg Glamurós,
No crec que l’objectiu de Carretero sigui un altre que assolir la independència, el que passa és que segurament s’està equivocant en la manera d’assolir-la.
D’altra banda, el debat sobre la llei electoral és molt interessant (tan com necessari). Jo encara no he tret l’entrellat de si el sistema de compensació territorial és el que cal o no. Miraré de buscar més informació per anar-me construint una opinió raonada.
Salut!
En Carretero s’ha equivocat en la manera de lluitar contra aquesta paràlisi política envers l’independència en que ens ha posat ERC ajudant a governar un partit supeditat políticament al nacionalisme espanyol. Jo, que estic d’acord amb la majoria de l’escrit, només tinc una pregunta per a fer-te: Tu què faries?.
Jo soc del parer que alguna cosa s’haurà de fer. Segur que alguna solució serà un error però prefereixo mil errors a la recerca d’una sortida que mil crítiques i cap proposta.
Jo em prenc la proposta d’en Carretero com una altra (no la bona) de les propostes per a sortir de la foscor actual. Estic content de que en Carretero pugui equivocar-se perquè vol dir que la societat catalana encara és viva. D’altres sortiran que milloraran propostes.
Carretero, les CUP, la Casa Gran del Catalanisme, etc….. per a mi no són la solució però indiquen un camí a seguir, que no és altre que: tenir clar el que volem i deixar de barallar-nos per a aconseguir-ho. Catalunya, el nostre país ho mereix.
Reibob,
Jo també prefereixo les actituds positives, que proposen alternatives i generen esperança, a la simple crítica destructiva. Si ho recordes, fa un temps em referia a la unitat dels independentistes com a única via cap a la independència:
http://www.jordigasulla.wordpress.com/2009/01/10/unitat-unitat-unitat
Com pots veure, quatre mesos abans que el senyor Joan Carretero fes pública la seva proposta de partit independentista jo ja descartava aquesta opció. En comptes d’això, crec que han de ser els partits representats al Parlament de Catalunya els que, pressionats per la societat civil organitzada, forcin un referèndum il·legal d’autodeterminació.
Concretant, s’ha de pressionar als partits que defensen el dret a l’autodeterminació des del Parlament (CiU, ERC, ICV) que actuïn d’una vegada, perquè ja tenen la majoria social que esperaven.
Salut!
Estic d’acord amb tu. La llàstima és que dels 3 que esmentes, 2 estan ben aposentats a unes poltrones que estimen molt, tant que potser fins i tot s’obliden de Catalunya per un temps.
I referent a presionar-los ….. mentre hi hagin eleccions i haguem d’escollir entre els dolents i els molt dolents, tindran aquestes poltrones assegurades.
Canvi de la llei electoral ja. Que cada vot tingui importància i que si hi ha desencís per la política, que en rebin els polítics les conseqüències. No pot ser que fent-ho malament, a ells no els signifiqui cap cost.
Si menys vots, vol dir menys ascons, ja veuràs com s’espavilen. Perquè és això el que volem oi?. Que s’espavilin els catalanistes del signe que sigui.
Vet aquí la meva proposta que pot catalitzar les demés.
Reibob,
Em sembla que fas una resposta contradictòria, quan dius que cal fer quelcom però al mateix temps dius que no es pot fer res. En primer lloc, t’animo a deixar de votar el mal menor i començar a fer un vot d’amenaça directa als partits convencionals: El vot en blanc, el vot nul o el vot a un partit nou.
Quan vegin que tot plegat suma gairebé igual que el partit més petit (ICV, per exemple, té un 9% dels vots), es posaran les piles, perquè veuran com ja formen una massa de gent -que va a votar- prou gran com per fer entrar un nou partit al Parlament i causar-los una incomoditat enorme. Només et recordo que a les darreres eleccions europees el vot en blanc ha estat del 4%… Això els fa més por que els abstencionistes i, per suposat, molta més por que els votants conformistes que pensen que no hi ha res a fer.
Acabo, per enriquir una mica més el debat, amb un tros d’una entrevista que li van fer a en Salvador Cardús els membres de Reagrupament. Aquests li van preguntar “ens en sortirem?” i ell els va contestar:
“Depèn de quin sigui l’objectiu de Reagrupament. Hi ha el precedent proper d’una iniciativa que essent ben poca cosa –però amb molt suport mediàtic- va aconseguir obtenir tres diputats. Per què, amb una proposta sòlida, ben liderada, no s’haurien de poder obtenir mitja dotzena o una desena de diputats? La qüestió és què se n’ha de fer, després, d’aquesta representació política per no frustrar les expectatives i per fer-la útil. Per tant, cal precisar bé els objectius polítics: nova llei electoral, pressió independentista dins del Parlament… Cal presentar un independentisme polític responsable, capaç, possible, amb una presència mediàtica rigorosa. Un independentisme generós i amable. No veig tant un nou partit polític com una força a dissoldre una vegada aconseguits els objectius. No es tracta pas de guanyar i governar, sinó de contribuir a obrir la ratera on ha quedat tancada la política catalana. Cal provar-ho, sens dubte. I provar-ho ja és sortir-se’n.”
Crec que és una bona resposta.
Salut!
Tens raó quan dius que “sembla” contradictòria. Si ho mires un xic més a fons veuràs que no ho és tant doncs parlo de dues coses diferents. Una és l’estat actual de la dictadura de la partitocràcia autista a l’electorat. L’altra és què cal fer per a sortir de l’immobilisme. I aquí crec veure-hi una mica més de possibilitats.
No veig possibilitats en l’estat actual però sí si refundem les regles del joc democràtic.
Canviar els partits ho veig magre. S’han intentat moltes coses i els punyeteros tenen armes per a eludir-les totes. Dius que votant en blanc, nul o a un partit nou en massa els farà reflexionar. De veritat t’ho creus?. Saps quanta gent no vota i als partits tan se’ls en refot?. Aquest sí seria el partit majoritari en totes les eleccions. Fins que no se’ls toqui la butxaca o el poder, no reaccionaran. És l’únic que entenen.
I no voldràs trencar la dictadura de la partitocràcia recolzant un partit, per més nou i maco que sembli en origen. Tots els actuals començaren amb molt bones intencions. El que cal fer és “espavilar-los” a tots, els que hi han i els que s’hi puguin afegir en un futur.
S’hauria de propugnar un referèndum on s’exigís el canvi de la llei electoral perquè els nostres vots tornin a tenir un valor, perquè els partits deixin de ser unes organitzacions burocràtiques que importen més que les idees que diuen defensar i que la gent a la que diuen representar. On és el defensor del votant?.
Ja sé que canviar la llei ho vol molta gent i no tothom vol canviar el mateix. Es pressionarà per a que es canviï en la manera que a cadascú li vagi millor. És aleshores quan els votants hem de tornar a manar i exigir la que ens vagi millor a nosaltres i no als partits. Això hauria de sortir per iniciativa ciutadana, com s’han fet en altres temes.
Aleshores, quan vegin perillar el poder, és quan potser els partits s’espavilin i tornin a estar a prop dels seus inicis, de les bases, de nosaltres.
Potser d’aquí un temps els partits hauran trobat l’antídot a aquests nous canvis però sabran que estem a l’aguait i que, podríem tornar a fer-nos sentir. En darrer terme, el poder no el tenen ni el tindran ells mentre nosaltres siguem qui introduïm el vot a l’urna.
Nes.
Gràcies boig per donar-me per pensar i ensenyar-me un punt de vista que encara no havia vist.
No és que dediqui molta energia a la política institucional, però jo valoro positivament el que fa Carretero. És un atac molt fort, tot i que bastant destructiu, a les cagades contínues de la cúpula d’ERC.
Com Erc quan va treure els 23 diputats, l’aparició de Reagrupament reimpulsa l’independentisme i li recupera importància mediàtica, i pressiona als suposats indepes. És més: estic observant com gent de sectors diversos, desencisats d’ERC i CiU s’estan motivant amb Reagrupament i està apareixent una força que no existiria si no fos per R.cat, crec jo.
Sobre les altres aportacions… són interessants les teves crítiques al règim polític, Reibob. Espero que el pessimisme que ens cultiven no ens freni per realitzar noves conquestes.
Jo crec que això l’únic que fa és encara dividir-nos més i tenir menys pes parlamentàri, i no crec pas que tingui tanta repercursió social i importància mediàtica car molts ja s’ho veuan venir. Considero que expandir encara més la divisió del catalanisme parlamentàri ens debilita, i en separà de la unitat, fonament bàsic per a la autodeterminació, no és tracte de impular partits nous, sinó de redreeçar-los, Reagrupament potser ha fet ressò, però estic segur que amb la poca representació que tindrà, Les Catalanes i Catalans encara serem més depredors de engrunes que mai.