Les eleccions europees són aquest diumenge. Encara no he decidit a qui donaré el meu vot, però una cosa sí que tinc clara: Les coses estan massa fotudes com perquè deixi que els polítics actuals segueixin fent el que volen. L’abstenció només provoca que tot segueixi igual.
A la foto veiem alguns dels protagonistes de l’Europa neoliberal i capitalista. Aquesta Europa que privatitza els beneficis i socialitza les pèrdues. Aquesta Europa que abaixa els impostos dels més rics i deixa que els grans empresaris tanquin fàbriques senceres tot i no tenir pèrdues.
En un context com l’actual, on els Estats Units d’Amèrica es replantegen el seu propi sistema, és importantíssim que els europeus anem un pas més enllà en la crítica al capitalisme. Els que mantenen el poder ens diuen que n’hi ha prou amb “refundar-lo”, “fer-lo menys dolent”… (però no sentiu la olor de socarrim?)
És altament recomanable el llibre “Abolim la banca“, d’Enric Duran, on explica com va aconseguir que els bancs li deixessin préstecs per valor de 492.000€ que va decidir no tornar per donar-los a projectes de transformació social.
Aquest llibre, a l’igual que documentals com “Money as debt” , “The history of stuff” i tants altres, ens ajuden a comprendre com s’ha anat construint i com funciona el model econòmic capitalista. Potser cal que comencem a qüestionar tot allò que donàvem per definitiu i invariable.
Davant del panorama, però, podem caure en el desànim i engegar-ho tot a fer punyetes o podem pensar que, si governen els que governen, és perquè la gent com nosaltres els ha votat. Gent que quan ha escollit la papereta segurament no s’ha preguntat si aquest vot servirà per canviar de model o si, al contrari, continuarem mantenint l’statu quo.
Per acabar, per què el títol “Cal anar a votar, fins i tot quan no serveix de res”? (a part de ser un homenatge al nostre company Manuel de Pedrolo). Si m’ho permeteu, per respondre, explicaré un conte, tot i que no és el meu fort:
“Una vegada, hi havia un 55% de la població que es pensava que anar a votar no servia per res. Però (no se sap perquè) el 7 de juny van pensar que, com que tampoc hi podien perdre res, mentre fessin una passejada, anirien a votar.
El resultat, sorprenentment, va ser que en aquelles eleccions es va assolir una gran majoria transformadora al parlament, que va poder tirar endavant canvis socials molt importants, que a hores d’ara encara es recorden. Tothom es repeteix què hauria passat si aquell dia, en comptes d’anar a votar, s’haguessin quedat a casa…”
Espero que us agradi la història, encara que no estigui molt ben escrita…
Per cert, m’he oblidat de recomanar-vos un article molt interessant de Vicent Partal: “Europa ens interessa“.
Salut!
–
Gabino Palomares – La letanía de los poderosos
Jo valoro molt l’abstenció, tot i que se’t barreja l’opció amb tota aquella gent que simplement passa de tot.
Per mi l’abstenció es pot entendre com una opció de dignitat extrema: Saps que manen els de sempre, i saps que les eleccions no són res més que una forma que té el règim per autolegitimar-se.
Imagina’t que governés un sol partit, però que, per ser “demòcrates”, et deixessin votar uns o altres diputats d’aquest partit. Oi que et sentiries insultat? Oi que t’abstindries per no legitimar tal merda?
Com tu i jo sabem, la democràcia és l’assemblearisme, i els representants són patètics al costat dels portaveus. La democràcia autèntica és inclusiva, no aquesta mandanga on únicament podem votar un o altre partit.
L’abstenció jo l’entenc com això, com un acte d’insubmissió a un règim amb uns mecanismes democràtics mínims. Jo vull decidir sobre tot en assemblees i federacions horitzontals, i no triar un partit polític un cop cada 4 anys amb un infím vot imperceptible. Per això m’abstinc.
I bé, ja podríem entrar en el que són coses com la llei de partits, el paper marginal del parlament a la UE, …
Després hi pot haver raons estratègiques diverses que es contraposin a aquesta posició. Per exemple, pots entendre que votar determinat partit menor o realment transformador i assembleari és útil…
Així m’ho plantejo jo, i estic entre Iniciativa Internacionalista o l’abstenció.
La campanya que millor saben fer és la de dir-nos que, votant un cop cada 4 anys, estem fent funcionar una democràcia justa.
El primer que caldria fer és educar en conceptes, en crítica, en raonament i acció.
És trist, però als polítics els paguem uns sous immensos per pendre’ns el pèl. On s’és vist això? a una democràcia o a una dictadura encoberta amb paraules mal usades? I el més trist és que ningú es queixa, que ho acceptem, que els permetem fer-ho entre malament i pitjor…
Estic totalment d’acord amb el comentari den Reibob a l’altre entrada, caldria canviar la llei electoral i fer-la més justa i transparent… però com es pot fer si no els interessa? com es pot fer si no ens interessa? com es pot fer si no ens movem per canviar-ho?
La sensació de poder, de domini, de control (ens agradi o no) és intrínseca a l’espècie humana. Mentre ens mantinguem aferrats a aquests instints (reconeixent que n’hi ha de bons) no avançarem. Cal fer servir el que ens diferencia d’altres espècies animals i que tant ens ha fet pujar els fums… el pensament, el raonament… Però a vegades em pregunto si no tenim moltes menys capacitats cognitives del que ens hem vingut creient durant centenis… i de forma més exagerada, els úlitms decennis.
Una espècie que actua de forma instintiva, té com a base la supervivència individual per damunt dels altres individus.
Una espècie racional hauria de tenir com a base la relació amb els altres individus com a font de creixement i superació col·lectiva.
En quin dels dos models ens sentim més identificats??
Estic d’acord amb en Jordi quan diu que el desànim pot fer-nos no actuar. Però perdre les poques oportunitats que se’ns donen per intentar fer petits canvis, ho millora? potser el conte, algun dia, serà una realitat…
Clara, per reprimir la corrupció que provoca el poder hem de reprimir el poder. Els administradors han de tenir càrrecs temporals i ha d’existir un contrapoder popular que els critiqui continuament. En principi, la Cup és un projecte que pot tirar per aquí.
Sobre la teva idea instintiu=individualista i racional=col·lectivista no la comparteixo del tot. L’amor, l’afecte i la solidaritat són sentiments i instins humans. El mal i la raó sovint es troben agafats de la mà.
La ideologia capitalista ha aconseguit distorsionar els coneixements científics i ens ha fet creure que la humanitat és intrínsecament egoista. No cal reflexionar gaire per adonar-nos que del nostre interior hi pot sortir qualsevol cosa, tot depèn de l’entorn. Canviar de sistema polític o econòmic (entre altres) canviarà les dinàmiques de relacions socials i fomentarà un o altre comportament humà.
En resum, jo crec que el comportament humà depèn de l’entorn bàsicament. La supremacia d’un comportament es deu a la valoració que en fa l’entorn i a la rendivilitat de tenir eixe comportament.
Actualment el sistema econòmic i la cultura que se’n desprèn fomenten la competència, el trepitjar-se els uns als altres, l’individualisme, el tancar-se a casa acumulant riquesa i deixant la resta que es fotin. Amb capitalisme, es tendeix a una societat fragmentada i autodestructiva. Podem aspirar a una societat coherent i justa amb un sistema que enriqueix els murris i egoistes?
Referent a lo de dalt, també tens raó en què un autèntic revolucionari ha de ser una mica racional, per adonar-se de que l’individualisme no beneficia als individus.
Salut i reflexió.
Empala,
M’agradaria pensar que tots els abstencionistes són gent que, després de fer una reflexió sobre l’actual sistema d’elecció dels representants del país, arriben a la conclusió que la millor opció és la no cooperació i la creació d’una estructura alternativa. Això és el que predicava Gandhi. Desgraciadament, però, crec que la immensa majoria dels abstencionistes són el fruit d’una política premeditada de desencís cap a tot el que és gestió pública. Si s’aconsegueix que tot el que estigui en mans de l’estat funcioni malament, la gent demanarà que es posi en mans privades, encara que sigui el que menys els afavoreix en quant a democràcia i drets individuals i col·lectius. Quan em queixo de l’abstenció em refereixo a aquest segon tipus d’abstenció, que al meu entendre és l’absolutament majoritari.
Clara,
Totalment d’acord amb la reflexió entorn a la lluita del raonament i els instints. Per sort o per desgràcia som animals (més evolucionats pel que fa als processos cerebrals, però animals). En aquest sentit, tu has donat la clau: Educar en conceptes, crítica, raonament i acció. I jo hi afegiria els valors. Tot i així, l’educació no acaba a l’escola. Per tant, hem d’absorbir i compartir amb la gent del nostre voltant tots els coneixement que ens trobem. Només així el conte es podrà fer realitat. Poso un exemple: Sense que la gent sàpiga les incomptables corrupcions que cometen els polítics, no deixaran de votar-los.
Gràcies a tots dos, doncs, per compartir els vostres coneixements.
Salut!
són 20 amb cinquanta centaus
Bones Jordi,
La abstència és negarse a la política, negarse a la l’exercici democràtic és no participar en la organització de la nostra societat, que serà més o menys afectiva, perque ja se sap que la incompetència de les classes polítques a Europa i a la resta del món és bastant notòria, Però com bé has dit si no fem res si no ens movem només pasarà que tot continuara exactament igual o pitjor, les societats avançan sempre, amb més rapidesa o més lenta, amb un progrès Revolucionàri o petites reformes. La comunitat humana ha fet del ús de la política una eina cabdal i un valors, que després no s’apliquin no és culpa de la política, sinó dels seus polítics i trobo que el vot és un dret fonamental que tota persona en té que ésser concient de rellavant importància de la seva participació.