Fa una setmana, la premsa feia ressò de la victòria evident del continuisme dintre d’Esquerra Republicana de Catalunya. De les quatre candidatures que es van presentar a president i secretari general del partit, les continuistes amb l’acció de govern que està duent a terme Esquerra van obtenir un 63,9% dels vots.
Abans de començar a renegar, però, sento no haver actualitzat abans aquest últim mes, però estic d’exàmens i treballs i no dono l’abast… De fet encara me’n queden uns quants, però tot i així he decidit agafar-me una estona per tornar a escriure, què coi…
Com deia al principi, el 63,9% dels militants d’Esquerra que van anar a votar tenen molt clar que la feina que està fent Esquerra està d’allò més bé. Tot el que alguns pensaven de les bases d’ERC, que si no els agradava estar amb el PSOE, que si preferien un front nacionalista amb CiU, res de res. La primera conclusió que treiem de les primàries de fa una setmana, és que a les bases d’Esquerra els va molt bé el tripartit.
En canvi, no estic tan segur que els votants d’Esquerra estiguin gaire d’acord amb aquesta línia… Molt em temo que els passarà factura a les properes eleccions autonòmiques. Segur que la disminució de vots no serà tan gran com la de les passades eleccions espanyoles, però es notarà, segur. A part, també queda el dubte de qui encapçalarà les llistes d’Esquerra a les properes eleccions. Serà l’última oportunitat de Carod-Rovira? L’enterraran directament i hi posaran en Puigcercós? No ho tinc gens clar… Però encara que siguin de la mateixa corda, de cara a les eleccions, el candidat hi fa més del que sembla. Ara per ara, Carod-Rovira té més capacitat d’arreplegar vots que Puigcercós.
Si us en recordeu, en un post de fa temps vaig fer dos pronòstics… Un dels dos ja s’ha complert, que era que Joan Puigcercós seria el proper president d’ERC. Ara falta per veure si es complirà també el segon, que era que tindrem tripartit durant quatre anys més després d’aquesta legislatura. Torno a dir que temps al temps, però em preocuparia veure com els independentistes que s’havien engrescat amb Esquerra perden l’esperança per culpa d’una mala estratègia del partit independentista.
Esquerra ha de tenir molt clar que si deixa de ser un referent parlamentari dels independentistes, aquests buscaran un altre partit que els torni a donar esperances. Esperances a nivell nacional -que és de l’únic que he parlat avui- i esperances a nivell social, que ja veurem quines són si els seus líders ens van repetint que l’espai polític al qual aspira Esquerra és el del PSC…
El “canvi tranquil, sense cops de timó i virant de forma suau, tranquil·la i responsable” potser no acabarà de convèncer a tothom. N’hi ha que són gent de partit i que mai deixaran el vaixell, sí. Però n’hi ha d’altres que per aquest camí és molt difícil que ens plantegem mai arribar-hi a entrar. I com que pel que diuen no en puc esperar cap “cop de timó”, i les ponències que s’han aprovat al Congrés Nacional també han estat les continuistes, no sé què espero que canviï dintre d’Esquerra. Potser… Potser no espero que en canviï res.
Salut!
Hola Jordi.
El que ha passat tant a les eleccions internes d’ERC com al congrès es tracta d’una cosa que ja es donava per fet. No obstant hi ha alguns matissos, tot i que de no gaire importància:
1- A les eleccions internes va guanyar en Puigcercós. La seva victoria no obstant, ha sigut pírrica amb poc més d’un 37% (els meus pronostics calculàven d’un 48% per amunt).
2- EI i RCat han aconseguit entre els dos més suport de l’esperat i sobre tot en Carretero. Respecte EI veurem si es desmuntarà definitivament la idea de submarí d’en Puigcercós o ens acavarà demostrant que no era així.
El problema d’en Carretero al meu parer, és que ha donat la impressió de no mostrar reialment les seves intencions. ¿Què és el que pretenc dir? Molt senzil. Si denuncies l’actual línia estratègica erràtica de pacte amb els socialistes per fer un seguidisme esgarrifòs, no pots fer entreveure que vols un pacte amb CiU sense explicar més, ja que la gent pot haver sentit por de passar d’una situació de seguidisme dels socialistes a ser-ho dels convergents. El més correcte a desenvolupar sería:
a) Com el PSC és un partit espanyolista que mai avançarà cap a l’autodeterminació del nostre país, doncs evidentment renegar d’un pacte de govern amb ells.
b) Com CiU ara per ara és regionalista doncs que s’arreglin com puguin i tampoc podràn comptar amb el suport d’ERC. Tot això mentre no es produeixi un clar viratge cap al sobiranisme (cap a la independència). Això és un tema impossible em temo per la pressió d’en Duràn i Lleida i tota la cúpula d’UDC, a mès de personatges que de veritat és millor no menjar res quan se’ls escolti parlar, com en Ignasi Guardans “Cambó” (¿Et sona això de Cambó? xD). La sol.lució, per tant, es tractaría de l’assimilació d’UDC dels postulats clarament sobiranistes o trencament de la federació.
c) L’hora de pactar posar damunt la taula tres questions bàsiques totalment irrenunciables:
–Dret d’autodeterminació.
–Llei de consultes populars amb tal de fer possible la cel.lebració del referèndum.
–Concert econòmic (i res d’equivalent, sinò concert)
–Arrivada la situació, i amb una majoría social a favor de la independència, si no hi haguès cap acord amb el govern espanyol de torn (que de bon segur sería així) disposició a proclamar la independència de forma unilateral al Parlament.
El PSC ni el mencionis ja que quan es parlès d’autodeterminació ni tan qualsevol escoltaría. I CiU doncs estarà per veure quins camvis efectuarà en la seva línia.
Per tant com possiblement cap dels dos acceptaría això, doncs ni CiU ni PSC, sinò ERC. A l’oposició i crèixer des d’allà sent coherents.
3- Al congrès s’ha efectuat un tancament en fals sense cap tipus d’acord i amb varies esmenes de l’oposició aprovades. Entre elles la més que segura impossibilitat de Puigcercós de presentar-se a les eleccions a no ser que deixi el seu càrrec de president. O la que obliga a defensar la cel.lebració d’una consulta en cas de que el T.C espanyol tombi l’estatut.
Tott això demstra clarament la gran fragilitat de la nova cúpula d’ERC.
4- A les eleccions internes el continuisme ha guanyat amb gairebé un 64% però Puigcercós es troba completament sol com es pot haver comprovat.
5- Fort vot de càstig a en Xavier Vendrell, que cau de la nova executiva.
6- Carod-Rovira es podrà presentar de nou com a candidat, tot i que jo no tinc gens clar que ara mateix sigui capaç de poder arreplegar vots. No obstant, més que en Puigcercós això segur que sí.
7- El que els militants han volgut es clar que pot no ser la línia del que volguessin els votants. I el suport d’un partit depèn dels votants, no dels militants.
En defnitiva, està per veure què és el que passarà definitivament, però el panorama d’ERC sembla força complicat.
Un salut Jordi
Robert
Sempre és un plaer llegir-te per aquí, Robert.
Coincideixo en la majoria de coses que has dit, si no totes.
Salut!
Un vot de confiança per la nova executiva, no?
Aviam si saben recuperar els vots perduts, i augmentar el nombre. Un gran repte.
Salutacions!
Per què no obliguen als partits polítics a tenir un color de roba determinat per a tots els seus diputats? Així els podríem diferenciar.
No segueixo gaire les històries d’ERC i em feu sentir una mica ignorant. El que està clar és que aquest partit s’està obrint un front ideològic a l’esquena: el front dels indepes d’esquerres. És a dir, ara ERC haurà de patir també perquè la CUP no li tregui votants (i militants), a part del PSC, ICV i (sobretot) CiU. Això ens beneficia, però haurem de saber integrar aquesta gent nova.
Ho dic perquè per exemple a un poble de per aquí uns regidors d’Esquerra s’han desentès del partit i volen fer una CUP. Però clar, serà una CUP CUP o una ERC més indepe i més d’esquerres amb el nom de CUP? M’enteneu? Absorvir vots i militants d’ERC pot afectar la ideologia de la CUP.
Empala,
potser sí que el creixement de la CUP afectarà d’una manera o altra la seva ideologia; en aquest sentit la seva tasca seria mantenir-se ferma en els seus propis principis. Ara bé, jo crec que abans canviarà la manera d’enfocar les coses d’ERC que no pas la de la CUP. M’explicaré: en el moment en què ERC se’n adoni d’una santíssima vegada que una part molt important dels seus votants ha anat a petar a la CUP, redreceran els seus plantejaments. Pensa que aquesta gent viuen immersos en un sistema capitalista que els hi va de perles, i les lleis de l’oferta i la demanda no les oblida ningú. Al cap i a la fi, quan un consumidor se’n va a la competència, l’empresa afectada o varia el producte afegint-hi les qualitats que tenia el guanyador, o el publicita molt més fent veure que té segons què sense tenir-ho. Ara bé, tots sabem (i crec que ells també ho saben, o ho haurien de saber) que un cop passades les eleccions, no n’hi ha prou amb una bona propaganda.
Tot això, evidentment, partint de la base que aquesta gent, per dir-ho de manera poc fina, són una colla de “xaqueterus” (tots sabem què vol dir). Si, per contra, estem parlant de persones fermes en les seves ideologies i conseqüents amb elles, quedarà clar que la seva manera de pensar no és com la nostra i, per tant, tampoc no els haurem de votar.
Tens raó.
Erc hauria de reaccionar, però la seva tendencia i els seus mecanismes li permetran? Ho dic tenint en compte el continuisme reelegit tal.
Molaria que ERC anés menjant vots a CiU i CUP a ERC…
xD