L’èxit de les consultes populars

Les consultes sobre la independència que es van celebrar el passat 13 de desembre de 2009 han estat llegides per molts mitjans internacionals com una lliçó de democràcia directa i un exemple clar que actualment és possible “un trencament sense violència” a la Unió Europea (Le Monde).

Realment, no ens hem inventat res. Mitjançant les consultes hem aplicat el sentit més essencial de democràcia: “Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu”. La intenció era saber què opinava la gent sobre la independència de la nació catalana i el resultat va ser extraordinari.

A diferència del que van publicar alguns mitjans (entre ells, per sorpresa meva, el setmanari La Garrotxa) i del que van dir alguns responsables polítics amb molt mala memòria (o molt males intencions), la participació assolida va ser un èxit rotund. Comparem, sinó, les dades de participació de les eleccions europees i les dades de participació de les consultes populars a la comarca:

Primera valoració del 13D a la Garrotxa

Avui és un dia històric, perquè per primera vegada 15 municipis de la Garrotxa han pogut opinar sobre si volen, o no volen, la independència. Ho han pogut fer en un referèndum impecable, avalat per una dotzena d’interventors acreditats i, fins i tot, de dos observadors internacionals.

Aquests són uns resultats sense precedents. No només perquè s’ha organitzat des de la societat civil, sinó que ho hem fet de manera totalment legal. Encara que alguns ho hagin volgut prohibir no han pogut, perquè no tenien base legal. El més important, però, ha estat que el nostre objectiu era fomentar la participació i ho hem aconseguit. Ho hem aconseguit sense el suport de les institucions, ho hem fet de manera totalment autònoma, amb el suport de molta gent diferent, de totes les tendències i sense cap mena de protagonismes, sinó que tots anàvem a una.

Estem convençuts que avui hem fet la democràcia un xic més forta. Hem recordat que les persones, totes, tenen el dret de poder opinar sobre tots els temes que els afecten. Hem recordat que són les persones del poble les que han de decidir lliurement i sense coaccions quin futur volen pel seu poble. Les que prefereixen el sí, les que prefereixen el no i les que prefereixen votar en blanc. I no només això, sinó que ho hem pogut decidir els que vam néixer aquí i, també, els que no hi van néixer, sense distincions, perquè ells també formen part del poble català i han de ser partíceps d’aquesta decisió col·lectiva.

Comunicat de renúncia al càrrec de Coordinador del Consell d’Estudiants

Les eleccions d’ahir al rectorat van acabar de la manera més trista possible: En primer lloc cal destacar l’abstenció, que va ser del 78,62% i, en segon lloc, la opció més votada no va ser cap candidatura sinó el vot nul, amb 835 vots (1.176, si sumem vots nuls i vots en blanc).

Anna Maria Geli (amb 746 vots) i Manel Poch (amb 710 vots) es saludaven alegres després de conèixer el resultat, a la Facultat de Lletres. Una alegria incomprensible tenint en compte els resultats. Els representants dels estudiants no podíem estar més estupefactes davant d’aquest panorama.

Després d’intentar deslegitimar els processos democràtics que van endegar els estudiants contra el Procés de Bolonya, dient que els dos referèndums que havíem realitzat de forma oficial no eren legítims per haver aconseguit un 14,76% i un 18,10% respectivament, els dos candidats ara donen per bones unes eleccions que han assolit el 21,38% de participació.

Discurs a la inauguració oficial del curs acadèmic 2009-2010 a la UdG

Us adjunto el discurs que vaig pronunciar durant l’acte d’inauguració oficial del curs 2009-2010, com a Coordinador del Consell d’Estudiants: “Benvolguts estudiants, Benvolguts membres del Personal d’Administració i Serveis, Benvolguts membres del Personal Docent i Investigador, Benvolgudes autoritats, Membres de l’equip de rectorat…

Martin Luther King va dir:
La covardia es pregunta: És segur?
La conveniència es pregunta: És política?
La vanitat es pregunta: És popular?
Però la consciència es pregunta: És correcte?
I arriba un moment en el qual hom ha de prendre una posició que no és ni segura, ni política, ni popular. Però hom la ha de prendre perquè és la correcta.

Doncs bé, ahir a la nit, quan em vaig asseure al davant de l’ordinador, em vaig plantejar com hauria de ser el discurs que us llegís avui.

Balanç de 7 anys de sindicalisme estudiantil

La setmana passada no va ser una setmana qualsevol. Després de 7 anys implicat en el sindicalisme estudiantil independentista i d’esquerres, vaig decidir posar fi a aquesta etapa de la vida per a dedicar-me amb molta més energia a altres projectes engrescadors que comencen a prendre forma a La Garrotxa i a la resta del país.

No sé en quin moment de la meva vida vaig decidir que aquesta no tindria sentit si no la dedicava a canviar el món, però sí que encara puc recordar aquell nen de 1r d’ESO que es va presentar a delegat de classe amb un discurs de foli i mig. La importància de la participació dels estudiants en el canvi de sistema educatiu i, en conseqüència, en la construcció d’una societat millor, eren conceptes que ja llavors, d’una manera o una altra, ja em voltaven pel cap.

En la tasca de delegat de classe vaig començar a experimentar què era això de defensar els propis drets davant de professors i institucions immobilistes, de sentir a dir sempre els mateixos discursos però no veure cap canvi real, de patir diferents tipus de represàlies com a fruit de tot això. Si en podria explicar, de batalletes…

No promouré la democràcia

La democràcia està bé, ens hi sentim còmodes, però desenganyem-nos, hi ha temes molt més importants a solucionar ara per ara: Empreses que tanquen, famílies a l’atur, molts gent en risc de pobresa, sistema educatiu ineficient, la grip A, joves mal educats…

Perdre temps defensant el dret de la gent a votar ara per ara és malbaratar esforços en un tema que no és prioritari. És per això que he decidit no promoure la democràcia, com a molt acompanyaré qualsevol iniciativa de la societat civil destinada a fomentar-la.

Sí, ja sé que tinc molt de poder polític i que la meva aportació seria molt important per a construir un estat democràtic, però ara no toca. Això potser implicarà viure durant un temps en un règim antidemocràtic, on el poble no pot decidir el seu futur, però què hi farem, tu, hi ha coses més importants a la vida.

Facebook.si, Facebook.no

Un fantasma plana damunt la xarxa. És el fantasma del Facebook. Sense adonar-se’n, milers de persones han posat a la disposició d’una sola empresa una quantitat d’informació que, fins ara, mai ningú havia aconseguit acumular. A qui coneixen, amb qui surten, quins gustos tenen, per què protesten…

Veient el poder que té aquesta gran empresa, vaig decidir fer una cerca ràpida i em vaig trobar un article d’El Gos Feral que parlava de les xarxes socials i comparava la filosofia que segueix Google (el qual sortia molt ben parat, tot i que algun dia ja en parlarem) amb la que segueix Facebook (que hauríeu de llegir vosaltres mateixos).

En aquell moment vaig decidir no buscar més i prescindir d’una eina que no necessitava per res, però al cap d’una setmana va sortir el tema amb uns amics que ja s’havien fet Facebook. Jo els vaig preguntar què tenia d’extraodrinari. I em van explicar la magnitud de la xarxa social que representa. Trobes moltíssima gent, allargues la llista d’amics, veus les fotos d’aquells qui en pengen, pots jugar a jocs, escriure comentaris al mur de l’altra gent, lligar, etc.

Quina pena? Quina vergonya!

Crec que avui és el dia indicat per penjar un text que vaig escriure el novembre de l’any passat. No tenia previst publicar-lo (ja entendreu perquè), però aquí el teniu… Deia així: «Ara mateix tinc mil pensaments caminant a tota pastilla per la sala principal del meu cervell…

La criatura sudanesa de la fotografia és la personificació de la misèria que vam deixar els “països civilitzats” quan vam fotre el camp del continent africà. Posaria més cometes a “civilitzats”, però podria no acabar mai. Això de fotre el camp, però, és un dir. Perquè ja em direu quina descolonització és aquella que se’n va l’exèrcit i continues tenint el país lligat econòmicament, política i militar (ah, però des de fora).

Suposo que molts, en veure la foto, haureu despertat sentiment de tristesa, compassió, pena, resignació… Tristesa per veure un ésser humà patint una cosa que mai patireu. Compassió per una criatura que es mor mentre jaiem davant l’ordinador. Pena per la quantitat de gent que mor cada dia en aquestes circumstàncies. Resignació perquè sabeu perfectament que quan acabeu de llegir no fareu res per canviar aquesta situació. Què puc fer jo? És feina dels governs… Una persona sola no pot canviar res…

Així no, Carretero

Aquests mesos estan sent molt moguts per a l’executiva nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya (bé, diguem-n’hi Esquerra). I no ho dic perquè l’estat espanyol se’ns passegi amunt i avall amb terminis pel nou finançament, sinó per les disputes internes que tots coneixem.

Per qui no estigui al cas: Després d’un Congrés Nacional -que és com es diu l’assemblea general dels militants d’Esquerra-, va quedar palès que la gent que estava en contra del tripartit era una minoria. De quatre candidatures a la presidència del partit, les dues que representaven la defensa del tripartit (Puigcercós i Carod-Rovira) van obtenir el 63,9% dels vots.

Això va indignar a molta gent, en especial a aquella que porta anys pencant des de la base i que, després de difondre el missatge independentista arreu del país, sentien com, al carrer, se’ls criticava per mantenir un govern clarament espanyolista amb el PSC. Bé, a hores d’ara suposo que ningú es queixarà si n’hi començo a dir directament PSOE.

Frases per a la reflexió (III)

Aquest ja és el tercer recull de frases per a la reflexió. Com sempre, és molt recomanable que les llegiu amb temps i que les compartiu amb aquelles persones del vostre voltant que també tinguin set intel·lectual. Cada frase pot obrir un tema de conversa molt interessant…

El secret de l’existència humana no sols està en viure, sinó també en saber per a què es viu
Fiodor Mijailovich Dostoiewsky

La teva veritat creixerà a mesura que sàpigues escoltar la veritat dels altres
Martin Luther King