Balanç de 7 anys de sindicalisme estudiantil

La setmana passada no va ser una setmana qualsevol. Després de 7 anys implicat en el sindicalisme estudiantil independentista i d’esquerres, vaig decidir posar fi a aquesta etapa de la vida per a dedicar-me amb molta més energia a altres projectes engrescadors que comencen a prendre forma a La Garrotxa i a la resta del país.

No sé en quin moment de la meva vida vaig decidir que aquesta no tindria sentit si no la dedicava a canviar el món, però sí que encara puc recordar aquell nen de 1r d’ESO que es va presentar a delegat de classe amb un discurs de foli i mig. La importància de la participació dels estudiants en el canvi de sistema educatiu i, en conseqüència, en la construcció d’una societat millor, eren conceptes que ja llavors, d’una manera o una altra, ja em voltaven pel cap.

En la tasca de delegat de classe vaig començar a experimentar què era això de defensar els propis drets davant de professors i institucions immobilistes, de sentir a dir sempre els mateixos discursos però no veure cap canvi real, de patir diferents tipus de represàlies com a fruit de tot això. Si en podria explicar, de batalletes…

No promouré la democràcia

La democràcia està bé, ens hi sentim còmodes, però desenganyem-nos, hi ha temes molt més importants a solucionar ara per ara: Empreses que tanquen, famílies a l’atur, molts gent en risc de pobresa, sistema educatiu ineficient, la grip A, joves mal educats…

Perdre temps defensant el dret de la gent a votar ara per ara és malbaratar esforços en un tema que no és prioritari. És per això que he decidit no promoure la democràcia, com a molt acompanyaré qualsevol iniciativa de la societat civil destinada a fomentar-la.

Sí, ja sé que tinc molt de poder polític i que la meva aportació seria molt important per a construir un estat democràtic, però ara no toca. Això potser implicarà viure durant un temps en un règim antidemocràtic, on el poble no pot decidir el seu futur, però què hi farem, tu, hi ha coses més importants a la vida.

Facebook.si, Facebook.no

Un fantasma plana damunt la xarxa. És el fantasma del Facebook. Sense adonar-se’n, milers de persones han posat a la disposició d’una sola empresa una quantitat d’informació que, fins ara, mai ningú havia aconseguit acumular. A qui coneixen, amb qui surten, quins gustos tenen, per què protesten…

Veient el poder que té aquesta gran empresa, vaig decidir fer una cerca ràpida i em vaig trobar un article d’El Gos Feral que parlava de les xarxes socials i comparava la filosofia que segueix Google (el qual sortia molt ben parat, tot i que algun dia ja en parlarem) amb la que segueix Facebook (que hauríeu de llegir vosaltres mateixos).

En aquell moment vaig decidir no buscar més i prescindir d’una eina que no necessitava per res, però al cap d’una setmana va sortir el tema amb uns amics que ja s’havien fet Facebook. Jo els vaig preguntar què tenia d’extraodrinari. I em van explicar la magnitud de la xarxa social que representa. Trobes moltíssima gent, allargues la llista d’amics, veus les fotos d’aquells qui en pengen, pots jugar a jocs, escriure comentaris al mur de l’altra gent, lligar, etc.

Quina pena? Quina vergonya!

Crec que avui és el dia indicat per penjar un text que vaig escriure el novembre de l’any passat. No tenia previst publicar-lo (ja entendreu perquè), però aquí el teniu… Deia així: «Ara mateix tinc mil pensaments caminant a tota pastilla per la sala principal del meu cervell…

La criatura sudanesa de la fotografia és la personificació de la misèria que vam deixar els “països civilitzats” quan vam fotre el camp del continent africà. Posaria més cometes a “civilitzats”, però podria no acabar mai. Això de fotre el camp, però, és un dir. Perquè ja em direu quina descolonització és aquella que se’n va l’exèrcit i continues tenint el país lligat econòmicament, política i militar (ah, però des de fora).

Suposo que molts, en veure la foto, haureu despertat sentiment de tristesa, compassió, pena, resignació… Tristesa per veure un ésser humà patint una cosa que mai patireu. Compassió per una criatura que es mor mentre jaiem davant l’ordinador. Pena per la quantitat de gent que mor cada dia en aquestes circumstàncies. Resignació perquè sabeu perfectament que quan acabeu de llegir no fareu res per canviar aquesta situació. Què puc fer jo? És feina dels governs… Una persona sola no pot canviar res…

Així no, Carretero

Aquests mesos estan sent molt moguts per a l’executiva nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya (bé, diguem-n’hi Esquerra). I no ho dic perquè l’estat espanyol se’ns passegi amunt i avall amb terminis pel nou finançament, sinó per les disputes internes que tots coneixem.

Per qui no estigui al cas: Després d’un Congrés Nacional -que és com es diu l’assemblea general dels militants d’Esquerra-, va quedar palès que la gent que estava en contra del tripartit era una minoria. De quatre candidatures a la presidència del partit, les dues que representaven la defensa del tripartit (Puigcercós i Carod-Rovira) van obtenir el 63,9% dels vots.

Això va indignar a molta gent, en especial a aquella que porta anys pencant des de la base i que, després de difondre el missatge independentista arreu del país, sentien com, al carrer, se’ls criticava per mantenir un govern clarament espanyolista amb el PSC. Bé, a hores d’ara suposo que ningú es queixarà si n’hi començo a dir directament PSOE.

Frases per a la reflexió (III)

Aquest ja és el tercer recull de frases per a la reflexió. Com sempre, és molt recomanable que les llegiu amb temps i que les compartiu amb aquelles persones del vostre voltant que també tinguin set intel·lectual. Cada frase pot obrir un tema de conversa molt interessant…

El secret de l’existència humana no sols està en viure, sinó també en saber per a què es viu
Fiodor Mijailovich Dostoiewsky

La teva veritat creixerà a mesura que sàpigues escoltar la veritat dels altres
Martin Luther King

Cal anar a votar, fins i tot quan no serveix de res

Les eleccions europees són aquest diumenge. Encara no he decidit a qui donaré el meu vot, però una cosa sí que tinc clara: Les coses estan massa fotudes com perquè deixi que els polítics actuals segueixin fent el que volen. L’abstenció només provoca que tot segueixi igual.

A la foto veiem alguns dels protagonistes de l’Europa neoliberal i capitalista. Aquesta Europa que privatitza els beneficis i socialitza les pèrdues. Aquesta Europa que abaixa els impostos dels més rics i deixa que els grans empresaris tanquin fàbriques senceres tot i no tenir pèrdues.

En un context com l’actual, on els Estats Units d’Amèrica es replantegen el seu propi sistema, és importantíssim que els europeus anem un pas més enllà en la crítica al capitalisme. Els que mantenen el poder ens diuen que n’hi ha prou amb “refundar-lo”, “fer-lo menys dolent”… (però no sentiu la olor de socarrim?)

Podeu votar, però no us direm a qui…

Cinc minuts de silenci, ha començat una nova campanya electoral. Allò que hauria de ser el final d’un procés de debat ciutadà sobre el futur d’Europa acaba sent l’arma dels partits que ostenten el poder per a censurar qualsevol alternativa a la seva manera de fer política.

Qui els ho hauria de dir a tots els que van lluitar per les llibertats democràtiques, que sota el mateix nom s’hi tolerarien lleis, normatives i protocols del tot antidemocràtics… Un seguit de trampes, sota el nom de “Llei electoral” que utilitzen els partits “majoritaris” per assegurar-se la seva continuïtat en el poder.

Els que rebeu TV3, segurament us haureu adonat que cada cop que hi ha eleccions els periodistes inicien una campanya de protesta, ja que la llei electoral els obliga a modificar els temps d’informació per a cada partit, de tal manera que els partits majoritaris reben gairebé tota l’atenció, mentre que els que són minoritaris o són nous gairebé no tenen dret a sortir.

Una gran victòria per a la noviolència

El passat dijous, 26 de març de 2009, hi va haver una manifestació multitudinària a Barcelona on milers de persones indignades van voler fer sentir la seva veu enfront de les pallisses que s’havia propinat a estudiants, periodistes i vianants la setmana anterior, en el desallotjament de la Universitat de Barcelona.

Vaig seguir el desenvolupament de la manifestació, en directe, des de la Facultat d’Educació i Psicologia de la UdG, on un grup d’uns cinquanta estudiants encara hi vivíem en acte de protesta pel Procés de Bolonya. No ho hagués pogut fer si no fos per la cobertura que en va fer VilaWeb, que actualitzava l’estat de la manifestació gairebé cada minut. Va ser l’únic mitjà de comunicació que en va fer un seguiment digne.

Abans de tot això, era dels que pensava que aquell dia hi hauria una batalla campal a Barcelona. De fet, si fos per la policia autonòmica que tenim, probablement hauria estat així, ja que s’havien col·locat més d’una desena de furgones antiavalots armades fins dalt per actuar en cas que els manifestants volguessin passar per les Rambles. Una acció totalment antidemocràtica en ple any 2009, però tothom calla.

De què té por, la Rectora de la UdG?

Rebo una trucada de TV Girona. M’expliquen que després d’intentar lligar un debat televisat sobre el procés de Bolonya, es fan enrere perquè la Rectora i el Departament d’Universitats els han donat llargues tantes vegades que sembla que no hi hagi cap mena de voluntat de fer-lo.

D’això fa prop d’un mes. Ahir vaig rebre una altra trucada de la periodista, dient-me que aquest mes tornaran a intentar-ho. Dubto sincerament que ni la Rectora ni la Generalitat tinguin cap ganes de debatre públicament sobre el tema, però després de la pressió mediàtica que ha despertat la seva negativa, esperem que s’ho hagin repensat.

Un altre episodi esperpèntic relacionat amb evitar el diàleg per la via que sigui es va produir fa una setmana a l’Escola Politècnica Superior (EPS). A les 12 del migdia del 25 de febrer hi havia programada una sessió oberta als estudiants on la Rectora havia d’explicar el Pla Estratègic 2008-2013 i respondre a “tots els temes que siguin d’interès”, segons el correu electrònic.